Monument natural de les Fonts Ufanes

Etapes

Bosc màgic
L’entrada a la finca de Gabellí Petit es troba just devora l’antiga ermita de Sant Miquel, situada a menys d’un quilòmetre del nucli de Campanet. El camí discorr vora el torrent de Sant Miquel entre camps de conreu. A l’esquerra podem admirar les cases de possessió de Gabellí Gran i Petit, que antigament gestionaven ambdues finques. El camí es bifurca a uns 30 metres, ambdós ramals ens duran fins on brollen les fonts, però el camí de la dreta és més planer. Després de caminar 20 minuts, arribam a un pontet que travessa el torrent de Teló. Una vegada que arribam a un portell de marès, comença l’alzinar. Aquest bosc ombrívol i humit, de vegetació exuberant, ens trasllada a un món de contes ple de màgia i amb petits tresors per descobrir durant les diferents estacions de l’any. Seguirem el camí marcat a fi de no destorbar les espècies que viuen a l’alzinar. Les alzines (Quercus ilex) estan acompanyades per un sotabosc de mates (Pistacia lentiscus), arboceres (Arbutus unedo), murteres (Myrtus communis), llampúgols (Rhamnus alaternus) i esbarzers (Rubus ulmifolius). Aquí i allà, les branques apareixen ornades per l’enfiladissa aritja (Smilax aspera), que puja en lianes espinoses, i per l’atractiva vidalba (Clematis cirrhosa var. balearica). Per primavera les delicades flors del pa porcí (Cyclamen balearicum) aixequen el cap entre la fullaraca. A la vora dels cursos d’aigua, el bosc s’enriqueix i les alzines es mesclen amb vegetació més pròpia de la vegetació de ribera, com oms (Ulmus minor) i fleixos (Fraxinus angustifolia). És dins aquest brancam atapeït on es troba a gust una gran munió d’aucellons. Ens sorprendrà de ben segur el grinyol i el tac-tac d’algun busqueret de capell (Sylvia atricapilla) i no es farà esperar algun grupet de reietons (Regulus ignicapilla), que ens delectaran amb el seu cant agut i fi i amb els seus moviments acrobàtics per capturar insectes minúsculs de les fulles de les alzines. Al sotabosc, el rei és el passaforadí (Troglodytes troglodytes), i de ben segur que ens passarà desapercebut el seu niu, en forma de bolla i folrat de molsa i líquens, una obra mimètica excel·lent. Els pinsans (Fringilla coelebs) els trobarem cantant arreu i gairebé sempre pasturant per terra cercant llavors, insectes, fragments d’aglà… Si escoltam amb atenció, sentirem que algú remena el fullam del terra, el misteri es resol quan el crit d’alarma de la mèrlera (Turdus merula) ressona dins el bosc en veure’s sorpresa.

Centre d’interpretació de les Fonts Ufanes
El camí ens du sense desviació possible fins als antics sestadors de la finca habilitats com a centre d’interpretació. Dins el centre trobarem una sala d’audiovisuals, una sala d’exposicions temporals i uns banys públics adaptats a persones amb mobilitat reduïda. En sortir del centre d’interpretació, a la dreta un senyal ens indica dos punts d’interès: un talaiot, testimoni de l’antiga ocupació humana d’aquestes terres, i el torrent de Biniatró. De l’antic talaiot només se’n conserva la portada, constituïda per tres grans lloses, i la resta de pedres s’amunteguen ja sense cap forma. Sols es pot intuir que devia ser bastant gran. Podem observar que els constructors treballaven amb unes pedres molt grosses i difícils de moure. Si continuam aquest camí un parell de minuts, arribam al torrent de Biniatró, que arreplega les aigües dels vessants més propers de la serra de Tramuntana que marquen els límits del terme municipal de Campanet amb els d’Escorca i Selva, com sa Carrasca (477 m), la serra des Pas d’en Bisquerra i el puig de Ca de Son Monjo (271 m).

El camí amagat de l’aigua
Si continuam pel camí de l’esquerra, arribam ben aviat a un dels punts més espectaculars d’on brollen les Fonts Ufanes els dies que rebenten. Per què succeeix aquest fenomen tan espectacular? La conca hidrogeològica d’alimentació de les fonts ocupa una superfície de 46 quilòmetres quadrats, amb roques calcàries molt permeables a la part superior i poc permeables a la part profunda. A la part sud d’aquesta conca hi ha una falla o fractura del terreny, d’alineació NE-SO, que és el límit del massís permeable amb les roques impermeables. Quan plou, l’aigua s’infiltra fins a arribar al nivell freàtic de l’aqüífer, de manera que les roques, els porus, les fissures i les coves se saturen d’aigua. Com que la part més baixa de l’aqüífer està envoltada de material impermeable, l’aigua s’hi emmagatzema i no s’infiltra. Puja el nivell freàtic de l’aqüífer fins que arriba a un punt, després de precipitacions abundants i de recollir l’aigua de tota la conca, en què l’aqüífer ja no pot emmagatzemar-ne més. Aleshores, l’aigua surt de forma torrencial pels punts de surgència. Aquests punts es troben en línia al llarg de les cotes més baixes del terreny on es troba la falla. Les dues surgències principals són la Ufana Grossa i la Ufana Petita. Quan plou molt el cabal d’aflorament és prou abundant, l’aigua troba altres fissures i petits punts de sortida, brolla i raja per tot l’alzinar. Una vegada que l’aqüífer es descarrega, el nivell freàtic baixa per sota d’aquests punts de sortida a l’exterior i les fonts deixen de brollar fins als episodis següents de pluges importants.

De les Ufanes a s’Albufera
L’aigua de les Fonts Ufanes corr agitada pel torrent de Teló i s’ajunta devers l’ermita de Sant Miquel amb la del torrent de Biniatró i la d’altres torrents que drenen la zona, de manera que dona lloc al torrent homònim (de Sant Miquel). A partir d’aquí, transcorr cap al pla de sa Pobla, travessa camps de conreu i carrega els aqüífers de la conca hidrològica fins a arribar al Parc Natural de s’Albufera de Mallorca. La vegetació de ribera del torrent de Sant Miquel retura el cabal d’aigua, i això afavoreix la infiltració cap als aqüífers i evita l’erosió i la pèrdua de sòl. En arribar a s’Albufera, s’ajunta amb el torrent de Muro i amb sa Siurana. Una part de l’aigua és evacuada cap a la mar pels canals principals, mentre que la resta es distribueix pels canals secundaris i nega l’aiguamoll. Aquesta aigua també arribarà a la mar, però ho farà més lentament, de manera que permet el sosteniment de tots els cicles biològics que es donen en aquesta zona humida. L’aigua infiltrada caps als aqüífers abasteix els pous i origina unes surgències anomenades ullals que també incrementen el nivell d’aigua del Parc.

Conreus de secà
Seguim el camí, que poc després ens du fora de l’alzinar. A partir d’aquí baixa amb un pendent suau fins a la sortida de la finca. A la dreta queden les cases i les terres de Gabellí Gran. Avui en dia es dediquen al cultiu i a la pastura. Les terres planeres de Gabellí Petit més enllà de l’alzinar es destinen al cultiu del garrover. El garrover (Ceratonia siliqua) és un arbre típic del secà mallorquí, que es fa en sòls pobres i no necessita gaires atencions. Es cultiva des de temps immemorials i és difícil determinar-ne l’origen. Tradicionalment, la llenya de garrover ha estat utilitzada com a combustible. El seu fruit, la garrova, s’utilitzava com a pinso per al bestiar. Avui dia, s’empra com a succedani del cacau per fabricar xocolata. La llavor, el garroví, durant els anys de la Guerra Civil espanyola i els anys de la postguerra, en què el país quedà aïllat internacionalment, adquirí importància per a l’alimentació humana perquè se’n feia cafè. Actualment, de la llavor de la garrova se n’extreu la farina de garroví, un espessidor alimentari per a gelats, sopes, salses i refrescs. També se n’extreu el fitat, una substància amb propietats terapèutiques que aporta oligoelements, aminoàcids i vitamines A i B. La ingestió de fitat redueix el risc de patir càlculs renals. El camí s’ajunta amb el ramal que hem utilitzat d’anada, de manera que retornam a l’entrada de la finca pel mateix camí.