LLATRA: L’ART DE LA PAUMA
Al Centre d’informació de s’Alqueria Vella
PARC NATURAL DE LA PENÍNSULA DE LLEVANT
Descripció
Com arribar-hi?
Mapa
Xarxes socials
Web
Finques Públiques
Avisos
El Parc natural de la Península de Llevant te una extensió de 17.111,48 hectàrees (10.917,27 ha terrestres i 6.194,21 ha marines). L’àmbit territorial del Parc Natural abasta la part terrestre i marina del LIC i ZEPA de les Muntanyes d’Artà, el LIC de Na Borges i la ZEPA de Son Real i el LIC de Can Picafort, així com una part de la Reserva Marina de Llevant, que inclou part del LIC de les Badies de Pollença i Alcúdia. Inclou els cims de major altitud de les serres de Llevant (puig Morei, 564 m; puig des Porrassar, 491 m; puig de sa Tudossa, 441 m).
Les reserves naturals de Cap de Ferrutx i Cap des Freu, als termes d’Artà i Capdepera, comprenen dues àrees de penya-segats costaners a l’extrem septentrional de la península de Llevant.
La Península de Llevant de Mallorca constitueix un dels espais naturals més singulars i interessants de les Illes Balears a causa de la presència d’una gran diversitat d’hàbitats, on conflueix una zona muntanyosa i costanera amb nombrosos endemismes botànics i amb un important patrimoni etnològic. S’hi troben també diversos d’hàbitats mediterranis com alzinars, ullastrars, pinars, penya-segats marins, sistemes dunars i zones humides associades a torrents i el mateix entorn marí, els quals, combinats amb els extensos ecosistemes agraris creats per l’activitat agrària tradicional al llarg dels segles, conformen una bona representació de la costa mallorquina, la muntanya balear i els ambients agraris tradicionals de l’Illa.
El Parc natural es troba ubicat al nord-est de l’illa de Mallorca, ocupant la major part a la península de Llevant, al llarg de part dels municipis de Santa Margalida, Artà, Sant Llorenç i Capdepera.
Les finques públiques propietat de la Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat han estat adquirides amb l’única intenció de gestionar-les a fi de preservar i restaurar els seus valors naturals, paisatgístics i culturals, inclosos els de caràcter etnològic, patrimonial i agrari, alhora de posar-les a l’abast de tots aquells que cerquin el contacte directe amb la natura, sempre que això sigui compatible amb aquesta conservació.
Les finques d’Albarca i es Verger foren adquirides pel Govern de les Illes Balears l’any 1999. Des d’antic han format part de la mateixa propietat i han anat sempre molt lligades complementant-se. La finca d’Albarca ha tingut sempre un caràcter agrícola, amb conreus cerealístics i de l’olivera; mentre que en la des Verger predominen les zones muntanyoses que han estat aprofitades tradicionalment com a pastures per als bestiars oví i equí. Les cases de la finca d’Albarca són les cases dels senyors, coneguda com el refugi de s’Alzina i la casa dels pagesos. Els voltants de les cases d’Albarca mostren un intensiu aprofitament humà (eres, rotlles de sitja, forns de calç, marges i una tafona). Ja dins els límits des Verger, en la zona costanera, trobam dues construccions més: l’antiga caseta d’estiueig dels senyors d’Albarca coneguda com el refugi de s’Arenalet i una caseta d’ús ramader reconvertida en el refugi des Oguers. D’ entre les dues finques destaca Es Verger pels seus valors naturalístics ja que aquesta finca inclou tota la zona costanera del Parc natural de la península de Llevant (des de s’Arenalet des Verger fins a cala na Picarandau), els cims de major altitud de la Serra de Llevant, abundants coves i avencs, nombrosos endemismes vegetals rupícoles, així com les principals àrees de nidificació de rapinyaires del Parc natural. Superfície: 1.127,9 hectàrees. Situació: es localitza al nord del municipi d’Artà. Com arribar-hi: s’hi pot arribar des de la carretera d’Artà en direcció a l’ermita de Betlem (Ma-3333) i girant a la dreta al quilòmetre 4.7. Coordenades: 39.767117,3.35701
L’any 2000 el Govern de les Illes Balears adquirí les terres de s’Alqueria Vella. S’Alqueria Vella destaca per l’intens aprofitament humà de què ha estat objecte des de l’antiguitat, com per exemple: • dos importants jaciments d’origen talaiòtic • dos conjunts de cases de pagès que inclouen, entre d’altres elements, una tafona, sestadors, corrals, dues eres de batre. • camps de conreu, zones de pastura, zones boscoses i de garriga • un campament de reclusió militar originari de la guerra Civil Espanyola. • altres construccions militars que sorgiren arran dels treballs forçats que hi feren els presos republicans a principis de la dècada de 1940 • una important zona parcel•lada, els Establits, on a mitjan segle XIX s’hi intentà constituir una nova colònia agrícola que havia d’impulsar el sorgiment d’un nou nucli de població. Passejant per aquesta finca hi podem observar el majestuós vol dels esparvers i dels falcons, però també podrem trobar-hi pasturant els ramats d’ovelles i de vaques mallorquines. Superfície: 373,7 hectàrees. Situació: es localitza al nord del municipi d’Artà al Parc natural de la península de Llevant. Com arribar-hi: s’hi pot arribar des de la carretera d’Artà en direcció a l’ermita de Betlem (Ma-3333) i girant a la dreta al quilòmetre 4.7. Coordenades: 39.767117,3.35701
La finca de Son Real és una possessió que es troba ubicada al terme municipal de Santa Margalida, a la costa nord-est de Mallorca, s’estén al llarg de 395 hectàrees i va ser adquirida pel Govern de les Illes Balears l’any 2002. Son Real, situada gairebé enmig de l’arc de la badia d’Alcúdia, és una finca poblada sense discontinuïtat des de el 1.900 a.n.e fins als nostres dies.l.
En parlar de Son Real estem parlant d’una de les referències més importants pel que fa a patrimoni arqueològic a Balears, amb gran nombre de jaciments arqueològics de diferents períodes de la prehistòria. Les primeres evidencies d’ocupació humana que cal destacar son del període dolmènic (1900-1600 a.n.e) amb les restes d’un dolmen i de tres hipogeus o coves artificials d’enterrament. Del període prototalaiòtic (1100-900 a.n.e) trobam el jaciment arqueològic des Figueral. Finalment, destaquen de l’època talaiòtica i postalaiòtica (900-125 a.n.e) els jaciments relacionats al ritus funerari, el més destacat és la Necròpolis de Son Real, també coneguda com la Punta dels Fenicis. A part de la seva riquesa arqueològica, Son Real està molt vinculat a la Mallorca rural i és possible trobar una finca rústica o “possessió” composta per edificacions de diferents èpoques que són testimoni d’un passat no tan llunyà en el qual l’activitat econòmica girava entorn a la producció agrícola i ramadera. Les cases que es troben a la finca van ser construïdes a l’edat mitjana, formant un conjunt tradicional d’edificacions (Can Morey, Can Peloni, Ca s’Amitger, sa Casa Nova, etc.). Aquest conjunt arquitectònic comprèn cases senyorials, clastra, torres de defensa, capella, magatzems, coberts, etc. A Ses Cases Noves, construides en el s.XX, S’han rehabilitat els antics sestadors en el Centre d’Interpretació de Son Real inaugurat l’any 2008, de temàtica etnològica, que ens ilustra sobre l’univers rural, en contrast amb la Casa dels Senyors que conté informació i restes sobre l’arqueologia de la finca. A la finca viuen animals de raça autòctona (ovelles, porcs negres, oques, ànneres, paons) que són degudament cuidats i criats. La producció agrícola és totalment ecològica, destacant els cultius d’ametllers, garrovers i figueres. Destaquen la riquesa i varietat dels seus ecosistemes (pineda, alzinar, sistema dunar, zona humida amb el seu torrent, terrenys conreats, garriga o bardissa), al igual que la seva flora i fauna. Superfície: 391,8 hectàrees. Situació: Al nord del terme de Santa Margalida. Com arribar-hi: s’hi pot arribar des de la carretera Ctra. Alcúdia –Artà, Km 17.7. Coordenades: 39.741673,3.172279
Les finques públiques de sa Duaia i es Recó foren adquirides pel Govern de les Illes Balears l’any 2004. En aquestes finques es manifesta l’efectivitat de les intenses repoblacions forestals efectuades des del gran incendi de 1999. Els focs reiterats de les dècades finals del segle XX configuraren una estructura i composició de les comunitats vegetals que les reforestacions han fet evolucionar, tot i que encara esta lluny l’alzinar original. L’arbocera (Arbustus unedo), el garballó (Chamaerops humilis), la gatova (Genista lucida) i el càrritx (Amelodesmos mauritanica), configuren la principal cobertura vegetal, tot i que les zones de pinar jove ja configuren zones arbòries en gran part de la finca. Superfície: 472,16 hectàrees. Situació: es localitzen al nord del municipi d’Artà al Parc natural de la península de Llevant. Com arribar-hi: s’hi pot arribar des de la carreterà d’Artà a Cala Torta, just al coll des Recó.
La finca de es Canons va ser adquirida pel Govern de les Illes Balears l’any 2018 per mitjà de fons del impost de turisme sostenible La Finca Es Canons és molt significativa per a la comarca de Llevant i per a la ciutadania en general. Té un gran valor paisatgístic que la converteix en un gran patrimoni natural de què es podria beneficiar tant els ciutadans com els visitants de les nostres illes. Superfície: 1.127,9 hectàrees. Situació: es localitza al nord del municipi d’Artà vora el nucli de Betlem. Com arribar-hi: s’hi pot arribar des de la carretera de sa colonia i Betlem (Ma-3331), just a s’entrada de Betlem. Coordenades: 39.74904,3.31089
Les persones que no puguin accedir al medi natural, per qualsevol dificultat física o psíquica, poden sol·licitar fer un itinerari amb cadira Joëlette. Per més informació podeu consultar el fulletó en www.caib.es
Per elegir entre la nostra oferta d’itineraris es poden posar en contacte amb la informadora del Parc, qui els suggerirà vàries opcions.
(Telèfon de contacte del Parc: 606 096 830)
Per concertar la visita es poden posar en contacte amb els voluntaris de Creu Roja, amb un mínim de tres setmanes d’antelació.
(Telèfon d’atenció al públic de la Creu Roja de 24 hores: 971 29 50 00)
La visita s’acordarà sempre que hi hagi voluntaris (o voluntàries) disponibles.
El préstec de la cadira és completament gratuït.
El projecte està finançat íntegrament per l’Obra Social “la Caixa”.
Agenda
Itineraris
Activitats permeses i característiques
Sou dins un espai natural protegit, que és fràgil i té importants valors naturals i culturals. Hi ha unes normes elementals que heu de respectar per fer compatible la vostra presència amb la conservació d’aquests valors i el gaudi de la resta d’usuaris.
Està prohibit:
Requereix autorització:
Estan permes:
Aquestes recull és un resum de caràcter informatiu, per qualsevol dubte contacteu amb el personal de Parc o consultau el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals de la Península de Llevant (PORN) aprovat per Decret 8/2023 de 20 de febrer , (BOIB 23, 21-02-2023).
La gran diversitat d’ambients amb penya-segats costaners, sistemes dunars, coves i avencs, fonts i torrents, boscs i garrigues, fan d’aquest espai natural una àrea de gran valor paisatgístic.
La zona conté un important nombre d’espècies endèmiques de les Illes Balears. Pel que fa a la flora, hem de destacar el botó d'or (Ranunculus Weyleri) i el coixinet de monja (Teucrium marum subsp. occidentale). Entre els animals endèmics, cal destacar el caragol Pseudamnicola artanensis, el pseudoescorpí cavernícola (Chthonius balearicus) i el busqueret de coa llarga (Sylvia balearica).
El Parc compta amb poblacions de tortuga mediterrània (Testudo hermanni), calàpet (Bufotes balearicus) i diverses espècies de ratapinyada. Entres els animals marins cal destacar la tortuga babaua (Caretta caretta) i diverses espècies de cetacis com el dofí mular (Tursiops truncatus), el dofí llistat (Stenella coeruleoalba) i el cap d'olla gris (Grampus griseus) que s'alimenten a la zona marina del Parc.
Entre les 60 èspecies d'aus que hi nidifiquen cal destacar l'àguila calçada (Hieraaetus pennatus), la milana (Milvus milvus), l'àguila peixatera (Pandion haliaetus) el falcó pelegri (Falco peregrinus), la gavina corsa (Larus audouinii) i el corb marí (Phalacrocorax aristotelis). Tampoc no és estrany observar en el parc al majestuós voltor negre (Aegypius monachus) i a la moixeta voltonera (Neophron percnopterus), petit voltor molt escas a Mallorca que manté al Parc de Llevant una parella reproductora. De manera habitual una important quantitat d'espècies d'aus migratòries visiten el Parc de Llevant on troben refugi i aliment. Finalment cal destacar la presència de grups de virot petit (Puffinus mauretanicus) espècie d'au marina endèmica de Balears que s'alimenta a les aigües del Parc.
Propers esdeveniments:
Al Centre d’informació de s’Alqueria Vella
PARC NATURAL DE LA PENÍNSULA DE LLEVANT
Al Centre d’informació de s’Alqueria Vella
PARC NATURAL DE LA PENÍNSULA DE LLEVANT
A continuació podeu consultar els itineraris disponibles per a aquest Espai Natural Protegit.
Referències
De s’Alqueria Vella a es Verger
Des Verger a Albarca
Camí dels Presos
Camí de s’Esquena Llarga
Camí d’en Mondoi
Camí dels Horts Vells d’Albarca
La font de Penya Roja
Campament des Soldats – Es Verger
Volta als Establits de s’Alqueria Vella
Pujada al puig Figuer
Pujada al puig des Porrassar
Poblat pretalaiòtic Es Figueral
El camí de l’Illa des Porros – Refugi
Necròpolis de la Punta des Fenicis
Son Bauló
sa Duaia
Camí del bosc de Red Elèctrica
De s’Alqueria Vella a es Verger
Dificultat: Baixa
Durada: 35 min
Descripció: L’itinerari comença a les cases de s’Alqueria Vella de Baix, situades a l’entrada principal del Parc natural. El paisatge que ens acompanyarà fins a les cases des Verger està molt marcat per una activitat humana, l’agricultura, que ha estat la base de la subsistència de la societat preturística en aquesta terra.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
El passat de s’Alqueria Vella
Les cases de s’Alqueria Vella de Baix es troben al centre d’una vall a uns 230 metres d’altitud, envoltades pels vessants de la talaia Freda per l’oest, des Porrassar i el puig des Corb pel nord, i dels puigs des Castellot, Genet i Figuer per l’est i el sud. El topònim Alqueria, de l’àrab al-qarya o al-qariya, ens remunta al passat musulmà de Mallorca, quan Artà, Capdepera i Son Servera pertanyien al districte de Yartân. L’agricultura ocupava la major part de la població. El reguiu estava molt desenvolupat, gràcies al domini extraordinari de la hidràulica per part dels àrabs. Arreu de la finca hi ha mostres d’aquesta herència: sínies, pous, aljubs, marjades, canals i sèquies. Cultivaven cereals, però també hortalisses i farratges. Amb la conquesta catalana l’any 1229, les terres foren immediatament repartides entre el rei Jaume I i els membres de l’alta aristocràcia, i repoblades amb nous colons, majoritàriament catalans. La introducció del sistema feudal de tinença de les terres va comportar una profunda reconversió dels conreus. Els cultius més especialitzats de l’època anterior (arròs, cotó, productes hortícoles) foren substituïts per la trilogia mediterrània (blat, vinya i olivera), que adquirí un paper predominant. Fins a les acaballes del segle XIX, el món rural va girar entorn de la possessió, la unitat productiva per excel·lència. Els propietaris les arrendaven als amos, que en dirigien la producció i organitzaven el treball dels jornalers, missatges i roters. Seguirem el camí que du a es Verger, enrevoltant unes quantes tanques de paret seca, i deixant a l’esquerra un safareig i una sínia.
Can Totdéu, els cultius de secà
A mesura que augmenta el desnivell, en els vessants d’aquesta plana, la vegetació dominant és la de garriga. En aquesta zona i, decantats dels llocs de pas, s’hi troben alguns abeuradors artificials construïts per tal d’assegurar la supervivència de la fauna, en especial de la població de tortuga mediterrània (Testudo hermanni). A prop de les cases de s’Alqueria Vella de Baix trobam les de Can Ros, envoltades d’oliverars damunt marjades. A s’Alqueria Vella hi ha unes 500 oliveres, a les quals s’han de sumar les 700 d’Albarca i es Verger. Les finques s’exploten seguint els criteris del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica. Els cultius en aquestes terres són sempre arbres de secà resistents a la manca de pluges: ametlers, garrovers i qualcuna figuera. Poc després, arribam a la plana de Can Totdéu, on la presència d’aquests arbres es combinen amb el conreu anual de farratges per al ramat. La producció d’oli tenia un paper important, ja que permetia l’exportació dels excedents. A les possessions es llogaven jornalers per a la collita de l’oliva a la tardor. En aquestes tasques intervenien les dones, que feien de collidores, i els infants. Queden encara a les finques les tafones de s’Alqueria Vella i d’Albarca. Un reduït nombre de propietaris latifundistes posseïen la major part de les terres fins que, a finals del segle XIX, algunes grans possessions se segregaren en petites parcel·les d’una o dues quarterades i permeteren la consolidació d’un grup ampli de petits propietaris. Algunes grans propietats nobiliàries passaren a mans dels senyors de possessió locals, com fou el cas d’Albarca i es Verger. Amb la crisi dels conreus tradicionals de finals del segle XIX, l’olivar i els cereals alternats amb llegums foren substituïts per l’ametller, la vinya, la figuera i el garrover. Avui en dia les activitats agràries ocupen només un 2% de la població activa de les Illes Balears, però a principis del segle XIX, hi treballava entre el 80 i el 90% de la població de la comarca de Llevant. A l’esquerra del camí, una petita barraca de pedra, Can Valent, ens recorda les condicions de vida de la pagesia d’aquella època. Allò que actualment serveix d’abric per a les ovelles, en altre temps ho habità una família. Més amunt, trobam les cases de Can Totdéu, on hi ha testimoni que els conradors hi foren fins l’any 1906. Les úniques comoditats que hi tenien eren un racó per fer-hi foc i un jaç de palla. A pocs metres trobam una era on es batia es blat i amb l’ajut del vent se separava el gra de la palla. En aquest indret, molt a prop de les cases de Can Totdéu, el coll des Verger separa les finques de s’Alqueria Vella i es Verger. Des d’allà gaudirem d’una vista impressionant de la vall i, si el dia és prou clar, també de l’illa de Menorca.
El coll des Verger
Al fons de la vall veurem zones de conreu, que contrasten amb els costers coberts de càrritx (Ampelodesmos mauritanica) que s’enfilen fins al capdamunt de les muntanyes que formen ses Murades, les penyes que enrevolten la vall. El carritxar cobreix grans extensions del Parc natural i dóna color al paisatge:daurat tot l’estiu i verd viu a partir d’octubre. A més del càrritx, hi ha una gran varietat de plantes, molt abundants com la mata (Pistacia lentiscus) o el garballó (Chamaerops humilis), l’única palmera autòctona de les Illes Balears; i d’altres menys abundants com la ceba marina (Urginea maritima), fàcil de reconèixer per les seves grans fulles i l’espiga de flors blanques que s’obren en ple estiu. Entre les plantes destaca un grup nombrós d’espècies endèmiques, com la rapa blava o borda (Arum pictum), pròpia de les Illes Balears, Còrsega i Sardenya, la lleganyova (Aetheorhiza bulbosa) i el safrà bord (Crocus cambessedesii). Tot i el bon nombre d’espècies que trobem, l’abundància del càrritx és notable. L’explicació, com tantes altres vegades, té molta relació amb nosaltres, els humans. A les finques de muntanya s’ha practicat des d’antic la ramaderia ovina extensiva. Les ovelles aprecien el càrritx, que una vegada segat o cremat rebrota, oferint brots més tendres i mengívols. Per això, durant molt de temps, els pastors han emprat el foc per a obtenir noves pastures per al ramat. Aquest mètode, emperò, ha tengut efectes negatius en la composició de la vegetació i ha marcat l’aspecte d’aquestes muntanyes. Després del pas del foc, les plantes rebrotadores (i especialment el càrritx) es veuen molt afavorides enfront de la resta. Si tenim en compte que en els anys 1992-2002 es cremaren al Llevant de Mallorca més de 4.000 ha de garrigues i boscos, entendrem que la reiteració dels incendis ha empobrit les muntanyes, que han perdut la major part de la coberta arbòria, accelerant l’erosió del sòl. En el Parc, s’empra el ramat per tal de disminuir la densitat del carritxar, de manera que es redueix la combustibilitat i, per tant, el risc d’incendi.
Les cases des Verger
Actualment les cases des Verger es troben en mal estat de conservació, però altres generacions les conegueren de manera ben diferent. L’arxiduc Lluís Salvador la descriu com “una casa nova i modesta amb portal rectangular, des de la qual es domina la mar al peu fins a les costes de Menorca”. La finca des Verger sempre s’ha associat a Albarca perquè els propietaris d’ambdues han estat generalment les mateixes persones. Les cases varen estar habitades fins els anys 80 del segle passat i als horts es podia trobar tota casta de verdures i hortalisses. Els horts reben aigua de la font des Verger. Arran del camí hi ha una surgència d’aigua amb una curiosa inscripció: “Antig ullal de temporada, font permanent des de 19… Any 1958”. Les cases des Verger tenen una estructura prou diferent a les de s’Alqueria Vella de Baix, si ens referim a les dependències interiors. Però el que destaca és la diferència de les finques des del punt de vista de l’explotació: a es Verger el desenvolupament de la producció hortícola i la ramaderia porcina (podem veure encara les solls) varen ser majors, mentre que s’Alqueria Vella es dedicà més a la producció d’oli i a les ovelles. A les piques i síquies des Verger podem trobar plantes d’ambients aquàtics com són les molses i les algues. Entre la fauna trobem una gran diversitat d’invertebrats, com les libèl·lules, i vertebrats com la granota (Pelophylax perezi) i la serp d’aigua (Natrix maura). Si ens interessa una altra comparació, ara som a una hora de camí de les cases d’Albarca, diferents, també, de la resta. Si considerem que és hora de tornar, podrem desfer el camí, tornant a pujar el coll i després davallant cap a s’Alqueria Vella. Un lloc agradable per fer una berenada abans del camí de retorn podria esser damunt l’era o bé al mateix coll des Verger, amb la vista de la mar de fons. Una altra opció per tornar a s’Alqueria Vella és prendre el camí que surt del costat de la font: en sols 15 minuts d’ascens ens permetrà assolir un coll a l’ombra del puig des Corb, des d’on obtindrem una meravellosa panoràmica de tota la vall des Verger. En sols 10 minuts més, podrem arribar al Campament des Soldats, i des d’allà podrem seguir el camí senyalitzat que ens portarà novament a l’aparcament de s’Alqueria Vella.
Des Verger a Albarca
Dificultat: Baixa
Distancia: 3 km
Durada: 50 min
Descripció: L’itinerari uneix les cases des Verger amb les d’Albarca, travessant la vall des Verger i els olivars de ses Monjoies. El recorregut comença a l’alçada de les cases des Verger, un cop passada la barrera que dóna accés a aquesta finca, ubicada en el coll des Verger (304 m).
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
La finca des Verger i les cases
Les cases originàries des Verger es construïren el s. XIV. Es componen d’una edificació de dues alçàries amb dependències adossades d’ús agrícola i ramader. La coberta conserva l’estructura tradicional amb bigues de fusta i canyís, tot i que l’estat de conservació del conjunt és dolent. El porxo de carro presenta una portassa amb arc i la coberta amb volta de canó de marès. L’existència d’aigua a aquesta contrada va permetre aprofitar les marjades per a desenvolupar una zona hortícola. Resten encara alguns arbres fruiters (figueres i ametllers), i llorers. Els actuals hostes de les cases des Verger són algunes ratapinyades, que s’alimenten de papallones nocturnes, escarabats i altres insectes voladors, i les òlibes (Tyto alba), rapinyaires nocturns que s’alimenten d’insectes i rosegadors. Paral·lelament al camí podrem veure un tallafoc obert per les brigades que realitzen tasques de prevenció dels incendis forestals; la pastura dels ramats complementa aquestes actuacions.
Aigua i pedra
La font des Verger i l’aigua que es recull en aquesta conca són l’origen del torrent des Niu des Pilot, que recorre la vall, fins ajuntar-se amb el torrent des Matzoc. Fent el camí de baixada, en direcció a Albarca, avançam al costat d’una sèquia per a la distribució de l’aigua entre els conreus de les marjades. Des d’aquí gaudim d’una panoràmica de les marjades, que permeten aprofitar al màxim el sòl per als usos agrícoles, frenen els processos erosius i contribueixen a la regulació del règim hidràulic. La construcció de marges, parets, fonts i canalitzacions comporta la creació d’hàbitats que colonitzen espècies com els invertebrats, que troben dins els murs de pedra un ambient amb condicions estables, a resguard dels depredadors. Entre els vertebrats que cerquen aliment i refugi als forats, trobam rèptils com el dragó (Tarentola mauretanica) i mamífers com el ratolí de rostoll (Apodemus sylvaticus) i el mostel (Mustela nivalis). Quant a les aus, amb un poc de sort podrem veure, o escoltar, el sebel·lí (Burhinus oedicnemus).
La pica i els seus habitants
Uns centenars de metres més avall de les cases, trobam un safareig petit que permet beure al ramat de la finca i serveix a més d’hàbitat per a moltes plantes, com el peu de Crist (Potentilla reptans), l’api de sèquia (Apium nodiflorum), la falzia (Adiantum capillus-veneris), molses i algues. Entre els animals, n’hi ha molts que viuen almenys part del seu cicle dins l’aigua, com els crustacis, els mol·luscs i els insectes. La granota (Pelophylax perezi), troben a la bassa un ambient idoni per a la reproducció entre les algues, mentre que la serp d’aigua (Natrix maura) s’hi amaga per a caçar-les. A l’estiu, quan l’aigua escasseja, el safareig es converteix en un centre de vida. Les fonts, safarejos i basses del Parc es netegen regularment per a mantenir-los en condicions adequades. El seu abandonament suposaria la desaparició d’aquest petit ecosistema.
Ses Murades
La vall des Verger queda tancada a llevant per un impressionant conjunt de penya-segats que conformen ses Murades. Darrera d’aquesta barrera natural s’obre el coll d’Albarca, que conforma l’accés a la finca des d’Artà. Els espadats es troben colonitzats per un tipus de flora rupícola sovint endèmica com el lletsó de penyal (Crepis triasii) i la maçanella (Helichrysum ambiguum). Els penyals també són emprats per algunes espècies molt valuoses d’aus com a lloc de reproducció. És el cas de la pàssera (Monticola solitarius), que viu a les zones rocoses de la costa i a les muntanyes, l’esparver (Hieraaetus pennatus), una petita àguila que compta amb una de les poblacions més importants de Mallorca a les muntanyes d’Artà, i el falcó pelegrí (Falco peregrinus), que caça sempre en l’aire aprofitant l’enorme acceleració dels seus picats. La presència d’aquests i d’altres rapinyaires, com la moixeta voltonera (Neophron percnopterus) i la milana (Milvus milvus), fan que el Parc natural de la Península de Llevant tengui un elevat interès faunístic.
El coll de sa Barrereta
Quan acabam el descens per la vall, abans d’iniciar la pujada al coll de sa Barrereta, trobam un pinar on s’executen diverses tasques encaminades a prevenir plagues forestals. Passat el pinar, val la pena gaudir de les magnífiques vistes: la vall des Verger, per on hem arribat, protegida per ses Murades i el puig des Corb, l’olivar d’Albarca, les cases de sa Cova, el puig de s’Àguila al fons a la dreta i el puig des Telègraf amb la talaia de Son Jaumell a l’esquerra. Entre els ocells que podem sentir als pinars hi ha el trencapinyons (Loxia curvirrostra), el pinsà (Fringilla coelebs), el verderol (Carduelis chloris), l’ull de bou (Phylloscopus collybita), el formiguer (Jynx torquilla), la cega (Scolopax rusticola) i el tudó (Columba palumbus). Sols durant l’hivern hi podrem veure el ropit (Erithacus rubecula) i el xàtxero blanc (Motacilla alba), molt freqüent als conreus i als camins. A les voreres dels camins hi observarem plantes ruderals com la carxofera borda o card de formatjar (Cynara cardunculus), les flors del qual s’empraven tradicionalment en l’elaboració del formatge. A l’alçada del torrent, que es junta vàries vegades amb el camí que seguim, observam estepes, garballons, lletreres i coixinets que apareixen sobre els afloraments de roca.
L’olivar i les cases d’Albarca
Seguint la nostra ruta travessam l’olivar de ses Monjoies i una zona d’alzinar fins arribar a l’encreuament amb el camí procedent de Son Puça. Penjades de les oliveres hi ha trampes de fosfat per a prevenir la plaga de la mosca de l’olivera. A partir de les olives que es cullen a Albarca s’elabora oli d’oliva de producció ecològica, molt apreciat. Les olives es premsen fora de les finques, si bé resta encara en molt bon estat de conservació la tafona d’Albarca adossada a la part posterior de la casa dels amos. En arribar a l’encreuament senyalitzat, agafam el camí de la dreta que en molt pocs minuts ens du a Albarca. Just abans d’arribar a les cases veurem uns sestadors i tot seguit, a mà dreta, el safareig. Les cases d’Albarca, originàries del segle XIII, són dues edificacions (casa dels amos i casa dels senyors) unides per dos arcs carpanells (canals d’aigua). Les cobertes, de teula àrab, tenen dos aiguavessos. Hi ha vàries dependències separades: graners, païsses, solls, menjadores i un llenyer. Rere les cases d’Albarca s’han trobat restes ceràmiques de l’època medieval, tant d’origen islàmic com cristià. La casa dels senyors, o casa de s’Alzina, és avui un refugi de muntanya, gestionat pel Govern de les Illes Balears.
Camí dels Presos
Dificultat: Mitja
Durada: 2 h
Recomendaciones: Calçat còmode
Temática: Interès natural, etnològic i històricÇ
Descripció: L’itinerari comença a les cases de s’Alqueria Vella de Baix i segueix el camí dels Presos, que remunta la vall de s’Alqueria Vella cap als peus des Porrassar, arriba al Campament des Soldats, i des d’allà continua fins al cim del puig de sa Tudossa, on podrem gaudir d’una panoràmica excel·lent. El trajecte presenta innumerables punts d’interès natural, etnològic i històric.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
La finca de S’Alqueria Vella
La finca de s’Alqueria Vella (374,72 ha) fou adquirida pel Govern de les Illes Balears l’any 2001. Juntament amb les finques d’Albarca i es Verger (1127,9 ha) s’inclouen en el Parc natural de la península de Llevant. La vall de s’Alqueria Vella es troba a uns 230 m d’altitud, acull més d’una dotzena d’edificacions diferents i està envoltada pels vessants de la talaia Freda, es Porrassar, el puig des Corb i els puigs Figuer i Genet. Les cases de s’Alqueria Vella de Baix, a l’entrada del Parc, són modestes i d’aspecte robust, amb poques obertures en els murs. El seu emplaçament sobre un turonet a una certa alçada les fa destacar dins el seu entorn, la vall. Les planes de la vall s’han conreat des de temps molt remots. L’olivar i la ramaderia ovina foren la base de l’economia de la finca. Actualment, les finques són gestionades sota els criteris del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica (CBPAE). Les ovelles de s’Alqueria Vella, es Verger i Albarca són de raça mallorquina, i aprofiten la vegetació espontània, rostolls i fulles d’ametller. N’hi ha més de 500 i es destinen fonamentalment a la producció de carn.
Les cases de s’Alqueria Vella de Dalt
Per anar cap a sa Tudossa cal passar una barrera que hi ha a l’alçada de les cases i seguir el camí. Al fons de la vall hi ha un olivar i davant nosaltres la penya blanca del puig des Corb. Passats uns revolts, queda a mà esquerra el camí que davalla cap a les cases de s’Alqueria Vella de Dalt. Aquestes cases de pagès són la segona construcció en importància de la possessió i daten del segle XIX; les formen l’habitatge dels amos, a més dels sestadors, les païsses i una cisterna, que es troben aïllats de les cases. A prop de les cases, hi resten una sínia, recentment restaurada, i altres elements etnològics com uns abeuradors, tancats ramaders, nombrosos marges i alguns camins de ferradura: un d’aquests descendeix paral·lel al camí dels Presos en direcció a les cases de s’Alqueria Vella de Baix. Al llarg d’aquest recorregut hi trobem la tafona i les cotxeres, que empraven els habitants tant de s’Alqueria Vella de Baix com els de la de Dalt. Passam el desviament que condueix a aquestes cases, l’itinerari continua uns 200 m pel camí dels Presos fins que cal prendre el desviament a la dreta, pel camí que s’endinsa en el pinar del puig des Corb i que arriba fins al Campament des Soldats.
El pinar
El Parc natural de la península de Llevant acull una gran varietat d’hàbitats per a centenars d’espècies de flora i fauna. Els boscos són escassos a les muntanyes d’Artà, a causa dels reiterats incendis que han patit. Els pinars són un excel·lent refugi per als ocells, com el capferrerico (Parus major), el trencapinyons (Loxia curvirostra), el pinçà (Fringilla coelebs) i el verderol (Carduelis chloris). Penjades dels pins podeu veure caixes-niu, col·locades per a afavorir la presència d’ocells insectívors, especialment el capferrerico, que ajuden a combatre naturalment la plaga de la processionària del pi. Per la seva situació a l’obaga del puig des Corb, aquest pinar és prou ombrívol i hi podrem trobar molts tipus de bolets, plantes enfiladisses, com la rotgeta (Rubia peregrina) la rèvola (Galium sp) i endemismes com la rapa de porc (Cyclamen balearicum). El pinar s’estén fins a una torrentera, en part encaixada dins paret seca, mentre el camí puja entre marjades abandonades, testimoni del treball dels establidors d’aquestes terres al segle XIX i dels presos del Campament. Creuant el cel, per sobre del bosc, es pot observar sovint com planeja la milana (Milvus milvus), un rapinyaire molt hermós, de vol elegant. La declaració del Parc natural va comportar la protecció d’aquestes muntanyes, i això ha permès la reintroducció d’aquesta espècie a la comarca de Llevant, on feia anys que es donava per extingida.
El Campament des Soldats
Ja fora del pinar, el sender condueix altra vegada al camí dels Presos, a molt poca distància del Campament des Soldats. El Campament és actualment un munt de ruïnes, però entre 1941 i 1942, un cop acabada la Guerra Civil, va ser emprat com a colònia penitenciària per centenars de presoners del règim franquista. Els presoners construïren la carretera a canvi de redimir condemna (per això camí dels Presos). Aquesta havia d’arribar fins a sa Talaia Moreia, on s’havia d’aixecar un fortí armat amb bateries de costa. En el Campament encara hi podem intuir les dependències dels oficials, la cantina, el magatzem, l’hospital i imaginar en quines condicions convivien els presoners dins el barracons. Una pedra gravada recorda les persones que van ser condemnades a treballs forçats. Seguim l’indicador en direcció a s’Arenalet. Si giram la vista enrere tenim la vall de s’Alqueria, amb el puig des Corb a l’esquerra, i a la seva dreta la serra Artana, des del Bec de Ferrutx, cap al puig de sa Creu i la talaia Freda, o puig Morei, que amb 563 m és el cim més alt d’aquesta serra.
La muntanya i els incendis
Avançant pel camí, trobam un paisatge dominat pel carritxar i pel vent, ara obert als excursionistes que fan aquest camí, però en altre temps només trescat per pastors, collidors de palma, torrers i contrabandistes. El paisatge està estretament relacionat amb les activitats humanes, sobretot amb l’ús secular del foc com a mètode per a obtenir càrritx tendre per a la pastura del ramat oví. Això explica la mancança de boscos a aquests vessants, on el càrritx ha rebrotat infinitat de vegades, mentre altres espècies no corrien la mateixa sort després de cada incendi. El Govern de les Illes Balears fa molts esforços per a la prevenció i la ràpida extinció dels incendis forestals. El Pla comarcal de defensa contra incendis forestals de Llevant considera el camí dels Presos una via d’accés ràpida i segura per a actuar en cas d’incendi. Per a garantir la seguretat dels treballadors que actuen per a extingir els incendis, s’han netejat de vegetació els costats del camí. D’altra banda, també s’ha actuat en la regeneració de la coberta forestal, tal i com es pot veure a 9 parcel·les al llarg del camí dels Presos, on s’han sembrat espècies autòctones a fi que, a mitjan termini, aquests redols es desenvolupin i esdevenguin nuclis de dispersió de llavors cap a les zones properes. Les parcel·les estan tancades amb reixa per evitar que ovelles i cabres hi pasturin.
Sa Tudossa
Haurem de seguir ascendint si volem arribar al puig de sa Tudossa (441 m). Des del cim podem gaudir de magnífiques vistes, tant cap a la costa nord de la península de Llevant, amb l’illa de Menorca al fons (visible en els dies més clars), com a sobre de la badia d’Alcúdia. Aquest és, sens dubte, un bon lloc per a reflexionar sobre l’ús de la costa al llarg de la història. Des de sa Tudossa podeu identificar les torres de sa Talaia Moreia, just darrere nostre; la d’Albarca o des Matzoc, més avall, a la costa; i la de Son Jaumell o des Telègraf, a la banda de Capdepera. Entre els segles XVI i XVIII, durant l’època d’atacs pirates i corsaris, es va dissenyar la xarxa de torres de vigilància o talaies comunicades a través de senyals de foc i fum. Més tard s’incorporaren canons a algunes torres, com és el cas de la torre d’Albarca, i així serviren de defensa. Aquestes torres, repartides al llarg de la costa, formen part del nostre patrimoni cultural. Des del segle XVIII, el contraban aparegué com una resposta social a causa de l’elevat control fiscal sobre els productes d’importació. La costa que veiem des d’aquest puig, entre Pollença i Capdepera, fou un punt importantíssim de desembarc de gènere, molt especialment les cales amagades enmig dels trams més abruptes de costa (caló de Ferrutx, cala na Picarandau, sa Font Celada, Penya Roja…) Podem veure també la Colònia de Sant Pere, fundada l’any 1880 amb 66 famílies, per tal d’afavorir el conreu de noves terres en un moment en que l’augment de població requeria la roturació de nous terrenys per fer front a la fam. La costa de la badia d’Alcúdia també va rebre l’arribada del turisme de masses: cap als anys 1950-60 arriben a una Mallorca agrícola milers de turistes cercant sol i platja. Les terres més pobres al costat de la mar, que ningú volia, es revaloritzen. És l’època del creixement urbanístic sense planificació: Can Picafort, el port d’Alcúdia,… A partir de finals del segle passat, i fins ara, el paisatge queda com una consecució d’espais naturals protegits i d’altres urbanitzats. Entre els primers, podem gaudir del Parc natural de s’Albufera de Mallorca i del Parc que ara visitau, el de la península de Llevant. Arribats al final de l’itinerari, podem aprofitar aquest espai per a descansar i menjar, prendre forces per al camí de tornada cap a les cases de s’Alqueria. A la davallada és interessant visitar les cases de s’Alqueria Vella. També podem davallar cap a la platja de s’Arenalet des Verger pel camí d’en Mondoi (75 minuts) o pel de s’Esquena Llarga, passant pel refugi des Oguers, (75 minuts).
Camí de s’Esquena Llarga
Dificultat: Baixa
Distancia: 4,2 km (Només anada)
Durada: 75 min
Descripció: S’Esquena Llarga és un camí de carena, que uneix el camí dels Presos (ascens al puig de sa Tudossa) amb el refugi des Oguers i s’Arenalet des Verger. El camí, que travessa la finca des Verger, permet gaudir d’unes belles panoràmiques de les muntanyes d’Artà, que es perllonguen fins als caps de Capdepera i des Freu. Aquest darrer cap i el de Ferrutx són dues reserves naturals.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
Muntanyes i talaies
Des del camí dels Presos, s’Esquena Llarga parteix com a tirany en direcció est, fins arribar al refugi des Oguers. A mesura que avançam pel pendent suau, deixam enrere a la dreta el torrent de s’Arboçaret, els cingles des Porrassar (que s’estenen fins al puig del mateix nom), s’Esquena Pintada i s’Esquena Curta. De dreta a esquerra es distingeixen perfectament els cims del puig des Porrassar, el d’en Pelegrí, el puig de sa Fèl·lera, el puig de s’Àguila i el puig des Telègraf o talaia de Son Jaumell. La torre que corona aquest últim puig és visible des de sa Talaia Moreia (s. XVI), una torre de vigilància construïda en el punt més alt del cap Ferrutx. La ubicació de les torres permetia dominar una àmplia panoràmica i detectar les aproximacions corsàries a la costa, prou habituals a la Mallorca dels segles XVI al XVIII. Els torrers, en veure atracar-se naus perilloses, alertaven les torres veïnes mitjançant senyals de fum, que retransmetien el missatge de manera encadenada fins assolir les poblacions. A la retallada costa es destria la torre d’Albarca (o torre des Matzoc, s. XVII), proveïda d’un canó per a la seva defensa.
Mar de càrritx
El paisatge dels primers trams del camí està dominat per una planta herbàcia de fulles primes, llargues i aspres: el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), una gramínia de distribució bàsicament nordafricana que cobreix grans extensions a les muntanyes de Llevant i Tramuntana. La continuïtat del carritxar només és interrompuda pel verd intens dels garballons. Els dies de fort vent es formen ones a la mar de càrritx i l’efecte ens evoca els camps de cereals. Malgrat l’abundància d’aquesta planta al Parc, aquí tenim l’ocasió de gaudir d’un dels pocs carritxars d’Ampelodesmos mauritanica d’Europa. Antigament el càrritx s’emprava per fer cordes, estores, vencills per a lligar les garbes i, d’ençà el boom turístic, també per a fer para-sols per a les platges. Tot i la uniformitat aparent, en aquesta mar de càrritx també trobarem plantes com l’estepa joana (Hypericum balearicum), endèmica de les Illes Balears, la ceba marina (Urginea maritima) i la fonollassa groga o herba santa (Thapsia gymnesica), endèmica de Mallorca i Menorca. Observeu-les amb atenció, fotografieu-les o dibuixeu-les, però no us endugueu plantes del Parc natural. El tancat de reixa que hem deixat al començament del camí protegeix una repoblació forestal de la voracitat dels centenars de cabres orades que pasturen aquestes terres. L’objectiu d’aquestes petites repoblacions és que, en créixer, els pins actuïn com a dispersors de llavors a fi que puguin néixer arbres en llocs on els focs cíclics han exhaurit el banc de llavors que es conserva al sòl després d’un incendi. El Parc natural té entre els seus objectius afavorir l’augment de la coberta vegetal, especialment l’arbòria, per revertir la tendència actual desertitzadora. Per això es realitzen tasques de prevenció d’incendis, s’efectuen repoblacions forestals i es controla la població de cabres.
El garballó i l’obra de palma
Al llarg de l’itinerari abunda el garballó (Chamaerops humilis), una palmera de petites dimensions que a Mallorca només trobam a quatre àrees: Andratx, Formentor, el cap des Pinar i la península de Llevant. A la primavera floreix en ramells de flors grogues molt petites; el cor tendre de la soca és comestible, així com els dàtils (plomissons), que són rics en taní, una substància astringent, i abans d’haver madurat serveixen per aturar la diarrea. Aquesta planta ha estat importantíssima per a l’economia local, ja que de les palmes tendres (llatra) teixides per unes mans expertes se n’obté una ampla varietat de productes (obra de palma) per a la vida quotidiana, ja siguin senalles, graneretes, coves, ventadors, capells, paneres, estorins, sàrries o llenyers. Les palmes es recullen fins el dia de Sant Salvador (6 d’agost) o com a molt tard fins a Sant Roc (16 d’agost), ja que a partir d’aleshores les nits s’allarguen i la rosada banya les palmes; però especialment perquè les plogudes fortes comencen a ser més habituals. Un cop arrabassades, les fulles del garballó s’han d’assolellar i després ensofrar a fi que tornin blanques. Finalment, se’n fan brins i la llatra es trena per poder-ne fabricar les peces desitjades. El garballó és una espècie inclosa al Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades. La recol·lecció de les palmes per a l’elaboració artesana d’obra de palma es permet, ja que no té efectes negatius sobre la planta. Cal sol·licitar permís prèviament.
S’Arboçaret
A la fondalada que queda a la dreta del nostre camí s’aprecia una vegetació diferent, bastant més verda i densa; es tracta del comellar de s’Arboçaret, accessible (15 min) a mà dreta de la bifurcació del pla dels Castellots. Com el seu nom indica, aquest lloc es caracteritza per l’abundància d’arbocera (Arbutus unedo), arbust de fruits comestibles i capaç de rebrotar després d’un incendi. Els arboçars, els trobam a zones on el sòl és més profund, i en indrets antigament ocupats per alzinars o ullastrars, com ara aquest que contemplam. Fa menys de 50 anys que dins s’Arboçaret els ermitans de Betlem encara tenien eixams que produïen mel en caseres fetes amb canyes, argila i taps de marès foradats. Les caseres es cobrien amb teules per evitar que es banyessin amb la pluja. Així, a més d’aconseguir mel, disposaven de cera abundant per a les espelmes i per a fer fil cerat que empraven els sabaters per confeccionar calçat i els selleters per cosir guarniments de cuiro de les bísties. Entre totes les arboceres destacava per la seva mida l’Arbocer dels Ermitans. A la tardor, les arboces són un autèntic regal per als ocells migratoris, com els tords (Turdus philomelos) i estornells (Sturnus vulgaris), que arriben afamats en el seu viatge cap el sud. Aquests fruits també agraden al corb (Corvus corax), encara que la carronya és la base de la seva alimentació.
La font des Oguers: un observatori de fauna
Els últims revolts del camí de s’Esquena Llarga ens obren la vista sobre la costa de s’Arenalet i ens menen a la bifurcació del pla dels Castellots. Voltant a l’esquerra arribarem a la font des Oguers, al peu del puig de sa Font, un bon lloc per observar moltes espècies que acudeixen a la pica per beure. L’aigua hi raja bona part de l’any i s’aprofita al refugi de la caseta des Oguers. La font experimenta un canvi meravellós els capvespres: quan el sol s’amaga, molts habitants de les muntanyes aprofiten la frescor per a sortir. És el moment en què podeu veure ratapinyades que cacen els insectes nocturns. Si hi ha sort, poden aparèixer quatre de les onze espècies diferents descrites a la Península de Llevant. També a la font des Oguers hi podreu escoltar la granota (Pelophylax perezi), un amfibi que aprofita aquest punt d’aigua, tan escassa a tot el Parc. El calàpet (Bufo balearicus) és una espècie amenaçada per la progressiva desaparició dels hàbitats on es reprodueix (basses, fonts, aljubs…), difícilment el podrem veure perquè és un animal d’hàbits nocturns i crepusculars, però a la primavera el podrem sentir cantar des de grans distàncies.
El refugi des Oguers
El refugi des Oguers permet gaudir de la muntanya, tot i que es troba a tan sols uns minuts de la mar. Si seguim baixant pel camí des d’on veníem arribarem aviat a s’Arenalet des Verger, on finalitza l’itinerari. Des del refugi des Oguers els dies clars es pot destriar, a la llunyania, el perfil de l’illa de Menorca i amb uns prismàtics es poden apreciar, fins i tot, algunes cases blanques de la seva costa.
Camí d’en Mondoi
Dificultat: Mitja
Durada: 90 min
Descripció: El camí d’en Mondoi uneix el camí des Presos amb el pla de ses Bitles, des d’on es pot davallar cap a s’Arenalet des Verger, i és un mirador privilegiat per gaudir d’un dels trams més bells i ben conservats de la costa mallorquina. El paisatge que es pot veure és clarament característic de la muntanya artanenca: relleus sinuosos solcats per comellars i fondes torrenteres. Una mar de càrritx clapejada d’alguns pins, muntanyes a mercè dels vents i dels successius incendis forestals que n’han transformat la vegetació i la fesomia al llarg dels anys. Com a rerefons, la blavor mediterrània de la mar i el cel.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
Un món amagat sota els nostres peus
Iniciam l’itinerari on el camí dels Presos es bifurca, al peu del cim de sa Tudossa. Les obres d’aquesta carretera posaren al descobert formes estranyes a les roques, encletxes i regalims amb cristalls, que havien romàs ocultes durant molt de temps. L’aigua de pluja carregada de diòxid de carboni dissol la roca calcària d’aquestes muntanyes crea multitud de morfologies tant a sobre com sota terra. Aquest procés lent l’anomenam carstificació. A la superfície podem trobar forats, fissures, boques d’avencs. A certa profunditat, davall els nostres peus, la muntanya amaga tot un laberint d’encletxes, galeries, cavernes, túnels i coves inimaginables, i encara per descobrir. Les cavitats subterrànies tenen unes condicions ambientals tan especials que només permeten la supervivència dels éssers adaptats a l’absència de llum, un grau d’humitat molt elevat i una temperatura quasi constant al llarg de l’any. Tot i aquestes dificultats, la vida hi existeix i pren formes interessantíssimes per a la ciència. Moltes coves i avencs estan catalogats com a punts d’interès científic (PIC) o lloc d’importància comunitària (LIC). Un exemple al Parc n’és l’avenc des Travessets (PIC), on habita un pseudoescorpí cavernícola endèmic de Mallorca, anomenat Roncus vidali.
De camí cap a la mar
Un reduït grup de pins grossos ens marquen on comença el camí, transitat antigament per carboners, collidors de palma i contrabandistes. El pendent es fa més pronunciat i ens endinsam pel carritxar que cobreix aquests costers. A la zona destaquen, a banda de l’absència d’arbres i l’abundància de càrritx, els cards, l’estepa joana (Hypericum balearicum), els coixinets de monja endèmics com l’eixorba-rates negre (Astragalus balearicus) i l’eixorba-rates blanc (Teucrium marum subsp. occidentale), i alguna mata de romaní (Rosmarinus officinalis). A l’estiu, si observam amb deteniment arran de terra, podrem destriar el tem bord (Micromeria filiformis), una petita planta de flors blanques minúscules que aprofita la protecció dels coixinets de monja per a desenvolupar-se. Els vents constants i intensos són un factor que condiciona la vida a la muntanya; els coixinets prenen formes arrodonides per a resistir aquests embats. Les taques de color taronja, verd, blanc o negre que veiem damunt les pedres són líquens, uns éssers vius fascinants, resultat de la unió simbiòtica d’una alga i un fong. N’existeixen de tipus i formes molt diferents i s’adapten a condicions d’hàbitat molt variades, però són molt sensibles a la pol·lució. La seva presència indica que la qualitat de l’aire és molt bona. Alguns líquens s’empren en medicina popular per les seves propietats antibiòtiques, en perfumeria, en colorants i també com a aliment.
El Pi de sa Romana
Al capdavall de l’esquena per on discorre el camí d’en Mondoi es troba, segons la tradició, el Pi de sa Romana, on es penjava una romana per pesar el carbó i les palmes que es feien per la contrada. L’explotació de la muntanya i del bosc ha estat més intensa del que es podria arribar a pensar: pastors que utilitzaven el foc per tenir pastures noves per a les ovelles; homes que baixaven a arrabassar palmes; oguers que tenien esment de les egües i muls dels senyors d’Albarca; carboners i llenyaters que treien metro(peces de fusta) quan pel camí d’en Mondoi encara hi podien transitar carros; correus que miraven d’amagar el gènere que s’entrava de contraban per algun lloc d’aquesta costa; etc. D’altra banda, la toponímia relacionada amb l’activitat contrabandista és prou comuna vora la costa artanenca. Als voltants d’Albarca i es Verger hi ha indrets anomenats s’Embarcador, na Destorbajornals, la caseta des Milicians, el camí des Carabiners o el Corral des Tabac. En arribar a la bifurcació del camí, continuarem cap a mà dreta, cap a l’Arenalet des Verger travessant el pla de ses Bitles.
El pla de ses Bitles
En aquesta planícia ondulada abunda el garballó (Chamaerops humilis), a partir del qual s’ha desenvolupat una interessant artesania de la palma a la comarca. També podem apreciar una gran quantitat d’arbres joves envoltats per un extens tancat de reixa que els protegeix de la pressió de les cabres i altres herbívors. Aquesta gran repoblació ha estat finançada per un conegut tour-operador alemany. Per davall els garballons, les estepes i el càrritx que hi ha pel Pla és freqüent trobar-hi alguna tortuga que pastura. La tortuga mediterrània (Testudo hermanni) viu en ambients costaners o subcostaners, sobretot a garrigues, marges de conreus i olivars de bona part de Mallorca i Menorca. Durant els mesos més freds s’enterra en un forat que ella mateixa excava lentament. Surt de la hivernació entre abril i maig. Llavors, com altres rèptils, passa gran part del dia escalfant-se al sol i cercant menjar; és pràcticament vegetariana. Les tortugues estan exposades a moltes amenaces: difícilment escapen als incendis forestals; les urbanitzacions, infrastructures i vies de comunicació ocupen el seu hàbitat o n’aïllen les poblacions; són molt sensibles als pesticides utilitzats als conreus o voreres de camins; hi ha animals que en depreden els ous i les cries; també han estat recollides tradicionalment per a tenir-les com a “mascotes” a corrals i terrasses de manera il·legal, i tot plegat fa que de cada cop sigui més difícil trobar-les al seu medi natural. El Govern de les Illes Balears realitza campanyes per recollir les tortugues captives i reintroduir-les al seu medi. Un dels principals nuclis d’alliberament i seguiment ha estat el Parc natural de la Península de Llevant. Al pla de ses Bitles es pot observar que l’espècie predominant en les repoblacions és el pi blanc (Pinus halepensis), una espècie de creixement ràpid i molt ben adaptada a la sequera estival. En sortir del pla de ses Bitles la vista se’ns obre cap a s’Arenalet des Verger, al fons es pot apreciar la costa septentrional d’Artà i Capdepera, on sobresurten la torre d’Albarca i el cap des Freu, i si avancem uns quants revolts contemplarem els enormes espadats de Penya Roja que emergeixen de la mar. Mirant al cel potser podrem observar com planeja l’àguila peixatera (Pandion haliaetus), que s’alimenta del que pesca al litoral; i la miloca o moixeta voltonera (Neophron percnopterus), una espècie carronyera que nidifica als penyals de la Reserva natural de Cap Ferrutx. Al capvespre la paret rocosa adquireix unes tonalitats magnífiques, del taronja al violeta, i encara que gairebé nua, està tacada d’una vegetació molt especial capaç de resistir els forts vents carregats de sal i, fins i tot, els esquitxos de les ones de la mar. Les saladines (Limonium sp.) o el fonoll marí (Crithmum maritimum) comparteixen l’espai amb aus com la gavina corsa (Larus audouinii) i les colònies de corbs marins (Phalacrocorax aristotelis).
S’Arenalet des Verger
Un últim descens per aquest camí polsegós ens condueix fins a s’Arenalet des Verger. No és difícil endevinar que es tracta d’una petita platja d’arena blanca, un lloc especial enmig d’aquesta costa predominantment rocosa. La poca freqüentació d’aquest espai ha permès que s’hi conservessin alguns signes de formacions dunars. A les modestes dunes de darrere la platja es distingeixen els cards marins (Eryngium maritimum) i les lletreres (Euphorbia sp.) per entre els còdols i els saulons (bocins provinents d’un aflorament rocós proper) que la mar ha empès cap a la vorera. És habitual trobar-hi alga i olives de mar, és a dir, fulles i fruits de Posidonia oceanica, una planta marina que, a banda d’altres funcions ecològiques essencials per als ecosistemes marins, ajuda a protegir l’arena de les platges. Ben a prop de la platja s’ubica un dels tres refugis dels Parc, a més d’una zona d’acampada, gestionats tots ells pel Govern de les Illes Balears. Antigament el refugi es coneixia com la caseta des senyor, i era el lloc d’estiueig dels propietaris de les possessions des Verger i Albarca; més endavant fou utilitzada per partides de caçadors; d’ençà l’any 2000, quan les adquirí la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, les finques estan declarades Refugi de fauna i estan consagrades a la conservació de la natura i el gaudi públic. Des d’aquí mateix es poden emprendre diverses rutes. Si disposem de temps, és molt recomanable conèixer la font de Penya Roja, una fàcil caminada (20 minuts) pel llit del torrent i l’arboçar. Si la nostra intenció és tornar al puig de sa Tudossa, podem fer-ho altre pic pel camí d’en Mondoi o bé per s’Esquena Llarga (90 minuts), una pujada de pendent més suau. D’altra banda, podríem arribar a cala Estreta i cala Mitjana (90 minuts) pel camí dels Carabiners, que segueix el litoral i passa per la torre d’Albarca (30 minuts).
Camí dels Horts Vells d’Albarca
Dificultat: Baixa
Durada: 60 min
Descripció: L’itinerari dels Horts Vells d’Albarca és molt especial per diverses raons: ofereix l’oportunitat de passejar dins un dels escassos alzinars que podem trobar actualment dins les finques públiques, permet conèixer els espais dedicats a hort des d’antic de la possessió d’Albarca, i ens descobreix els racons més amagats del torrent des Matzoc abans que arribi a la mar.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
Les cases d’Albarca
El camí comença vora les cases d’Albarca. Aquesta possessió mallorquina, comprada pel Govern de les Illes Balears l’any 2000, comprèn entre altres edificacions la casa dels senyors, avui dia habilitada com a refugi, i la casa dels amos, a més de les païses, les solls, la tafona i els sestadors. Entre les dues cases, unides per uns arcs que funcionen com a canalitzacions d’aigua, hi ha un passadís al final del qual, girant cap a la dreta, s’inicia el camí de baixada als Horts Vells.
L’alzinar d’Albarca i el torrent des Matzoc
Seguint el camí dels Horts Vells entram en un alzinar ombrívol i humit, que conforma un dels ambients més diferenciats del Parc natural. Els humans han emprat els alzinars com a font de recursos durant segles, per obtenir fusta, carbó i calç, i també com a espai per a l’alimentació del ramat (porcs, ovelles, cabres, egües i bous). L’aprofitament continuat dels alzinars que han fet els llenyaters, carboners, calciners, i pastors amb els seus ramats, ha comportat un conjunt d’alteracions en la seva extensió, l’aspecte i les espècies que s’hi fan. El bosc atapeït s’ha transformat en petits bosquets d’alzines corpulentes o deveses, amb poques plantes herbàcies a sota. Dins l’alzinar podeu trobar arbusts grans, com l’arbocera (Arbutus unedo) i la mata (Pistacia lentiscus), i d’altres més petits, com el cirerer de Betlem (Ruscus aculeatus) i el matapoll (Daphne gnidium). Les lianes, com l’heura (Hedera helix) i el xuclamel (Lonicera implexa), s’enfilen pels arbres cercant la llum, mentre que altres plantes, com el pa porcí (Cyclamen balearicum) i la rapa de frare (Arisarum vulgare), viuen en condicions d’ombra. Aprofitau per escoltar els sons dels ocells que habiten aquest indret, com el ferrerico (Parus major), el pinçà (Fringilla coelebs) i el mussol (Otus scops). Durant la tardor i l’hivern podreu veure tords (Turdus philomelos) i ropits (Erithacus rubecula). L’alzinar d’Albarca està envoltat de conreus, bardisses i garriga, i per això és ric en espècies de mamífers terrestres com la geneta (Genetta genetta), l’eriçó (Atelerix algirus) i la rata cellarda (Eliomys quercinus). Dins l’alzinar transcorre el torrent des Matzoc, al qual s’apropa el camí de tant en tant. El terreny que recorre el torrent és molt permeable, i això fa que l’aigua s’infiltri. Així, el subsòl del torrent manté la humitat necessària per a les alzines i els alocs o àlics (Vitex agnus castus), arbusts protegits que flanquegen el llit del torrent. Conten que les flors dels alocs, de color violeta i molt oloroses, eren emprades antigament pels ermitans per fer minvar els desitjos sexuals. Prop del torrent sentireu el passaforadí (Troglodytes troglodytes), el caçamosques (Muscicapa striata) o el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala).
Els Horts Vells i el safareig
Passat l’alzinar, l’itinerari transcorre per la zona coneguda com els Horts Vells. En aquesta zona, les oliveres s’escampen entre els cultius de cereals destinats a l’aliment del ramat oví. Antigament es treballava aquest espai com a horta aprofitant l’accessibilitat de l’aigua. De fet, poc després de deixar l’alzinar hi ha un pou, i un poc més endavant queda a la dreta el safareig on s’emmagatzema l’aigua de rec. Aquest safareig és també un bon punt per a l’abastament d’aigua per a la fauna. Fent camí, trobam ocells com el coa-roja de barraca (Phoenicurus ochruros), present a l’hivern caçant insectes entre les pedres; la sól·lera (Emberiza calandra) i l’hortolà de coll negre (Emberiza cirlus), cantant a les parts més altes dels ullastres; el passerell de pit vermellenc (Carduelis cannabina), l’exòtic puput (Upupa epops) amb la seva característica cresta, la mèrlera (Turdus merula), l’oronella (Hirundo rustica) visitant estival de coa forcada, l’acolorida cadernera (Carduelis carduelis) menjant llavors sobre els cards i el gafarró (Serinus serinus) de colors grocs ben vistosos. D’entre les plantes de la contrada destaca la canyaferla (Ferula communis), molt vistosa quan floreix, a partir de maig. Aquesta planta està lligada a les tradicions de la comarca, ja que els dimonis d’Artà duen troncs de canyaferla en els balls de les festes de Sant Antoni. Deixam a la dreta la tanca i el camí que comunica amb la finca privada de sa Cova i pujam un pendent que voreja camps de conreu i carritxeres, fins arribar a un punt elevat que proporciona vistes molt àmplies fins a la mar. A la dreta, la panoràmica s’obre i podem observar sa Talaia Moreia. Seguint l’itinerari, es pot veure una antiga pedrera, d’on conten que es va extreure tota la pedra necessària per a la construcció de les cases d’Albarca. En arribar al camí ample, podem prendre cap a l’esquerra, iniciant un ascens continuat que es dirigeix cap a les cases d’Albarca. Si volguéssim anar a s’Arenalet des Verger, hauríem d’agafar el camí cap a la dreta.
El forn de calç
L’itinerari segueix deixant a la dreta una vall coneguda com el Corral des Tabac. El topònim recorda la relació que aquesta zona va mantenir amb el contraban durant dècades. A la vora del camí trobam també un forn de calç en un estat de conservació prou satisfactori. Per a què servia la calç i com funcionava un forn de calç? La calç va ser des de fa 3.000 anys i fins que fou substituïda pel ciment (des del segle XIX, però sobretot després de la Guerra Civil) el conglomerat més emprat per unir i protegir els materials. A més, la calç es feia servir per emblanquinar, desinfectar i ensulfatar les plantes contra les plagues. La calç es produïa a forns de pedra de planta circular i secció normalment cònica, sovint excavats en el pendent.Les pedres s’apilaven formant una volta a l’interior del forn, i es coïen a 900-1.000ºC. A la part inferior es deixava una finestra o “boca” per introduir-hi la llenya. La cocció podia durar des d’unes hores a 15 dies, segons les dimensions del forn. Un cop calcinades les pedres, es desmuntava la volta a cops de pic, i les pedres es desfeien en terrossos de calç viva. D’on treien el combustible per al forn de calç? Com a combustible s’emprava la llenya que s’obtenia de desbrossar el bosc. En un forn es podien cremar de 700 a 1.800 feixos de llenya, de 30 a 40 kg cada un, per obtenir més de 20 tones de calç. L’aprofitament de la llenya i vegetació evitava el risc d’incendis. Així doncs, el forn de calç d’aquest itinerari és una prova que en el passat els voltants del forn varen ser boscos. Els incendis reiterats i els aprofitaments forestals excessius en varen reduir l’extensió fins l’actual.
La tornada a Albarca
El camí de tornada ens mostra espècies que fins ara no havíem pogut observar, com el romaní (Rosmarinus officinalis), el xiprell (Erica multiflora) i l’estepa llimonenca (Cystus monspeliensis), així com d’altres espècies que ja havíem vist vora els camps conreats dels Horts Vells (pins, ullastres, canyaferles). Si quedau fins el capvespre, a les proximitats de les cases d’Albarca podreu veure dues espècies de rates pinyades: la comuna (Pipistrellus pipistrellus), petita, que prefereix els llocs humanitzats, i la rata pinyada de coa llarga (Tadarida teniotis), molt més gran, que sol refugiarse a les encletxes dels penyals.
La font de Penya Roja
Dificultat: Baixa
Durada: 15 min
Descripció: L’itinerari de la font de Penya Roja és un passeig molt còmode que ens endinsa al cor de les muntanyes del Parc natural de la península de Llevant seguint el curs del torrent de Penya Roja. El torrent i el camí s’entrellacen fins a nou vegades oferint a cada volta un paisatge sorprenent. Val la pena conèixer l’esplendorós arboçar i el fràgil entorn de la font de Penya Roja.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
Zona d’acampada de s’Arenalet des Verger
Iniciam l’itinerari al pinar de l’àrea d’acampada de s’Arenalet des Verger i pujam pel camí paral·lel al torrent. El pinar, vora el torrent de Penya Roja, és un dels pocs que ha sobreviscut als incendis reiterats a la zona. Si quedam una estona en silenci, observarem fàcilment alguns ocells com la tórtora (Streptopelia turtur), el tudó (Columba palumbus) o el caçamosques (Muscicapa striata). No hi falten els indicis d’activitat dels petits mamífers: furgades de conill i pinyes mossegades pel ratolí de rostoll sobre l’estora de fullaraca de pi. El matapoll (Delphinium pictum ssp. pictum) destaca per la seva abundància a l’àrea d’acampada. Aquesta planta és endèmica de Mallorca, Còrsega i Sardenya. Algunes parts del matapoll s’empraven antigament com insecticida per la seva toxicitat. A la vora del pinar es pot veure un tancat que delimita un antic hort on encara sobreviuen algunes figueres. Dins aquest tancat està ubicat el dipòsit que subministra aigua al refugi de s’Arenalet. L’aigua prové de la font de Penya Roja.
Els rotlos de sitja
Els dos rotlos de sitja que hi ha al pinar són el testimoni d’una explotació forestal tradicional del passat. Les sitges s’empraven per a produir carbó vegetal. El carbó era molt necessari per a les cuines, els brasers i les planxes. Per a fer el rotlo, el carboner col·locava les pedres formant un empedrat circular. Sobre l’empedrat es posaven pedres més petites i sobre aquestes una capa de terra roja argilosa. Després es col·locava la fusta i el brancam per finalment cobrir-ho tot de terra. Per produir 26 kg de carbó calien 100 kg de fusta de bona qualitat com la d’alzina, arbocera i ullastre. Aquesta activitat la duien a terme el carboner i la seva família durant els mesos de primavera i estiu. La cocció de la fusta fins que es convertia en carbó durava uns 9 dies, durant els quals calia controlar amb esment el procés. Hi ha testimonis escrits que conten que el carboner que treballava els anys trenta a les finques des Verger i Albarca exsacallava les alzines del costat de la font dels Oguers i s’Arboceret. Això evidencia l’existència d’alzinar no fa gaire temps a zones on avui per avui és inexistent.
Els secrets
A les proximitats de s’Arenalet i en direcció a cala Roja hi ha dos secrets de contraban, testimoni del comerç il·legal del tabac. Aquestes cavitats excavades en el terreny, abundantíssimes al litoral de Mallorca, ocultaven perfectament la càrrega de tabac, “es bulto”, que es desembarcava a les nits més fosques per evitar ser descoberts pels milicians o carabiners que custodiaven la costa. El secret es tapava amb pedres, de manera que quedava perfectament camuflat en el terreny.
Ses Cuines
Seguint el curs del torrent travessarem un dens arboçar abans d’arribar a un replà encerclat de parets rocoses. De seguida apreciarem les cavitats a mà esquerra del camí. Aquest lloc es coneix amb el nom de ses Cuines. Just davant de ses Cuines, a mà dreta del camí, hi ha una repoblació de l’any 2003 feta amb l’objectiu de contribuir de manera activa a la recuperació de les masses forestals de la zona. El tancat i els protectors metàl·lics eviten els efectes devastadors de les cabres orades sobre la vegetació. L’alt nombre de cabres és, juntament amb els incendis forestals, el principal obstacle per a la recuperació dels boscos.
Un passeig per l’arboçar
L’arbocera (Arbutus unedo), tan abundant en aquest tram de l’itinerari, és un arbust que normalment apareix associat als alzinars o ullastrars, encara que també el trobam a la garriga quan el bosc ha sofert una regressió. Podem veure arboceres als indrets humits o amb bastant de sòl, com ara la conca del torrent de Penya Roja, on probablement en el passat hi hagué un alzinar. A la tardor, aquests arbusts ens ofereixen la possibilitat de tastar les arboces, fruits que necessiten un any per madurar: primer són verds, després grocs i finalment d’un vermell intens. Aquesta darrera fase de maduració coincideix amb la floració. Els dies càlids i sense vent tal vegada trobeu l’espectacular papallona d’arbocera (Charaxes jasius) abundant a la zona d’Artà. Les erugues, també vistoses, s’alimenten principalment de les fulles d’arbocera.
La font de Penya Roja
En acabar el camí, creuam el torrent per novena vegada en la nostra ruta. Seguim el seu curs fins arribar a un gorg entre els joncs. La font de Penya Roja brolla al bell mig del torrent, a uns 50 m d’altitud sobre el nivell de la mar. La calç que conté l’aigua emanada de la surgència precipita en forma de carbonat càlcic sobre les roques, i els vegetals que l’aigua troba al seu camí hi queden incrustats. El resultat és la formació d’una roca calcària on queden inclosos fragments de joncs, falgueres, i molses perfectament apreciables. La formació de les estalactites i estalagmites de les coves de les nostres illes es produeix també pel mateix fenomen: la precipitació de carbonat càlcic dissolt en l’aigua. Si ens acostam lentament, sorprendrem les granotes que canten mentre prenen el sol. La granota (Pelophylax perezi) té una coloració molt variable entre verd i marró, amb taques fosques. Fou introduïda a les Illes Balears pels humans i es distribueix per la península Ibèrica i sud de França. Un dels principals predadors de la granota és la serp d’aigua (Natrix maura), també present a la zona, però molt més discreta i dificil d’observar. Els voltants de la font són d’un interès botànic destacable, ja que es poden contemplar plantes endèmiques com la didalera (Digitalis minor), la brutònica (Teucrium asiaticum), Scutellaria balearica i Sibthorpia africana. La font proporciona aigua durant tot l’any al refugi de s’Arenalet. De l’equilibri entre el consum d’aigua del refugi i la quantitat que la font proporciona en depèn el futur de l’entorn del torrent. Per aquest motiu, és necessari reduir al mínim indispensable el consum d’aigua als refugis. Amb un petit esforç, tots podrem gaudir per molts anys de l’encant d’aquesta font. La teva col·laboració és imprescindible per a aconseguir-ho! En tornar a ca teva, recorda que reduir el consum d’aigua és important per poder conservar moltes altres fonts, basses i zones humides que desapareixen quan s’extreu massa aigua dels aqüífers.
Campament des Soldats – Es Verger
Dificultat: Baixa
Distancia: 0,8 km
Durada: 30 min
Descripció: L’itinerari que us suggerim uneix dos conjunts arquitectònics importants del Parc natural : el Campament des Soldats i les cases des Verger. El passeig travessa la finca des Verger, entre els puigs des Porrassar i des Corb, i discorre a una alçària que ens proporciona unes vistes obertes cap a la mar, amb la panoràmica de Menorca a l’horitzó, i que ens permet divisar també les muntanyes més altes de la serra de Llevant. Aquesta ruta ens dóna l’oportunitat de fer una visita amb un recorregut circular d’aproximadament dues hores de durada des de l’aparcament del Parc natural, si l’unim amb el camí dels Presos (itinerari 3) i el camí des Verger a s’Alqueria Vella (itinerari 1). La distància aproximada de l’itinerari del Campament des Soldats a les cases des Verger és d’un quilòmetre (5,5 quilòmetres, la ruta completa del tres itineraris).
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
El Campament des Soldats
Si iniciam la caminada a les cases de s’Alqueria Vella (aparcament i centre d’informació), hem d’agafar el camí dels Presos i fer el primer tram d’aquest itinerari (senyalitzat amb el número 3). El Campament des Soldats fou construït com a camp de reclusió de presos els primers anys de la dècada de 1940, un cop acabada la Guerra Civil. Era una colònia que allotjà presos polítics i de guerra del bàndol republicà, que eren duts aquí, en la majoria dels casos des de la Península, amb l’objectiu de fer treballs forçats per redimir condemna (com per exemple, la construcció de la carretera, d’aquí que la coneguem com a camí dels Presos). La carretera acaba gairebé quatre quilòmetres més amunt, en direcció a sa Talaia Moreia, lloc on suposadament es volia construir una bateria de costa per a la defensa de l’illa. Aquest element és únic a Mallorca i molt poc comú a tot l’Estat, ja que els camps de reclusió normalment eren construccions desmuntables i no de pedra, com les que aquí podem observar. Entre les restes del Campament s’hi intueixen les distintes dependències que feren la funció d’estança dels comandaments, de cuina, de magatzem i d’infermeria, a més dels barracons dels presos, que es mantenen en un estat de conservació molt deficient, i amb prou feines podem imaginar les condicions en què hi visqueren.
El relleu del Parc
Travessam el Campament i iniciam la caminada pel tirany que s’allunya en direcció sud-est. Passat el tancat que envolta el conjunt de runes, hi trobam un aljub i unes piques, que també emprava la colònia penitenciària. Poc després veim una darrera caseta i el traçat senyalitzat ens condueix a l’esquerra, deixant a la nostra esquena el Puig des Corb. Les vistes se’ns obren cap a la llunyania. Podem distingir els imponents relleus del puig Morei (564 m), del puig de sa Tudossa (442 m) i del puig des Porrassar (493 m), a l’esquerra del qual hi ha una paret llarga de pedra seca que separa les finques de s’Alqueria Vella i es Verger. Juntament amb Albarca, aquestes dues finques foren adquirides pel Govern de les Illes Balears els anys 1999 i 2000 i formen part del Parc natural declarat el mes de novembre de 2001. Altres relleus ben reconeixedors des d’aquí, però a més distància, són les penyes de na Pastora (350 m), just abans de la vall des Verger; la talaia de Son Jaumell (273 m), amb una torre per vigilar la costa gabellina, i el puig de sa Vinyassa (361 m). Les serres de Llevant són el segon conjunt muntanyós més important de Mallorca, després de la Serra de Tramuntana. Són serres d’origen alpí, formades durant el període cenozoic. Són el resultat dels moviments tectònics que fa 15 milions d’anys varen provocar importants canvis quan la placa europea i l’africana xocaren. A la península Ibèrica es formaren importants relleus, com els Pirineus i les serralades Bètiques. Les serres de Llevant i de Tramuntana són, de fet, una continuació d’aquestes darreres. Tractant-se d’uns relleus bastant recents, les formes de les muntanyes no són arrodonides, sinó escarpades, i hi abunden els afloraments de roca nua. Les pluges n’erosionen el terreny i contribueixen a rentar els vessants de les muntanyes, cosa que fa que s’acumuli la terra a les planes inferiors.
Els torrents de la contrada
Les pluges intenses, concentrades sobretot en els mesos de tardor, provoquen revengudes puntuals dels torrents de la zona, que salven grans desnivells al llarg de recorreguts curts, fet que dóna com a resultat una acció erosiva molt forta. El sòl dels vessants s’empobreix, i les pedres són arrossegades torrent avall fins a les platges. El rodament i el rentat de les pedres determina la forma arrodonida característica de les bales o còdols de platja. Moltes de les que s’han originat aquí les trobam a la cala de la Font Celada, per damunt una capa d’abundant arena blanca formada fonamentalment per les restes de les closques de molts de mol·luscs i crustacis marins. Els diferents trams dels torrents adopten noms distints segons els indrets pels quals transcorren. Aquí veim ramificacions del torrent des Porrassar, que, quan s’ajunta més avall amb el de s’Arboçaret, formen el torrent des Castellot, que desemboca a la cala de la Font Celada.
La muntanya i els incendis
Dins l’àmbit del Parc natural el paisatge es caracteritza per la dominància de les grans praderies de càrritx (Ampelodesmos mauritanica), una herba de la família de les gramínies que cobreix bona part del sòl. L’origen d’aquest paisatge es troba en l’acció humana, ja que durant molts de segles els pagesos han emprat la tècnica de la crema del càrritx per obtenir una pastura tendra per al ramat. El càrritx té una capacitat de rebrot molt gran després d’un incendi, a diferència d’altres plantes. Amb el temps, la crema reiterada del càrritx i els incendis forestals han configurat un paisatge empobrit en espècies amb un domini indiscutible d’aquesta planta. Per tal d’afavorir la recuperació de la vegetació, els gestors del Parc han fet i continuen fent repoblacions forestals mixtes, amb pins, ullastres, alzines i diverses espècies de sotabosc. D’altra banda, i per reduir el risc d’incendi, es desenvolupen diferents accions de prevenció, com l’obertura de franges de baixa densitat de vegetació als costats dels camins mitjançant el pasturatge d’ases, someres i vaques. És molt possible que en el transcurs de l’itinerari i durant la tardor o l’hivern hi vegem vaques; aquestes són de raça mallorquina, una raça rústica i forta que s’adapta perfectament a les condicions de la muntanya. La pastura dirigida d’aquests animals permet actuar en els llocs que es considera més necessari per reduir la massa combustible i prevenir possibles incendis.
Les cases des Verger
Passat el coll que separa la vall de na Pastora de la vall des Verger, veim al nostre peu les cases principals de la finca, originàries del segle XIV, tot i que a llarg del temps s’han fet diverses restauracions. Les cases des Verger foren habitades fins la dècada dels anys vuitanta pels pagesos que conreaven aquestes terres. En els terrenys que descendeixen de les cases cap a la mar, esglaonats amb marjades i drenats per un torrent, s’hi practica una activitat agrària extensiva i de secà destinada a la producció d’aliment per al bestiar. Tradicionalment, però, s’hi havien cultivat hortalisses i fruites, aprofitant l’abundància d’aigua que hi proporciona la font des Verger. Aquesta disponibilitat d’aigua ha fet possible que avui en dia en trobem un gran dipòsit ubicat aquí preventivament per lluitar contra possibles incendis forestals. Des de les cases des Verger podem començar el trajecte que ens durà a les cases d’Albarca si seguim el camí pendent avall, o podem emprendre el camí de retorn cap a l’aparcament si remuntam la costa que s’enfila per darrere les cases, en direcció sud, en un ascens breu però pronunciat fins al coll des Verger per continuar cap a s’Alqueria Vella.
Volta als Establits de s’Alqueria Vella
Dificultat: Mitja
Distancia: 3.4 km
Durada: 90 min
Descripció: L’ itinerari comença molt a prop de l’aparcament de s’Alqueria Vella. És una ruta circular que permet observar àmplies panoràmiques de la vall de s’Alqueria Vella i la badia d’Alcúdia. La zona té grans valors històrics i culturals. Des dels Establits de s’Alqueria Vella, si ens desviam de l’itinerari, podrem arribar en poc temps a l’ermita de Betlem, un emplaçament de visita recomanada a prop del Parc natural.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
S’Alqueria Vella de Baix
Des de l’aparcament de s’Alqueria Vella, hem d’agafar el camí senyalitzat que surt en direcció a l’ermita de Betlem, a devers 160 metres trobam un encreuament des del qual comença l’itinerari de la volta als Establits. El camí d’ascens cap a l’ermita de Betlem comença estret, ombrívol i paral·lel a una paret que separa la finca pública s’Alqueria Vella de la propietat veïna. Aviat s’enfila, però, i continua en un terreny obert i emmarcat per parets i marges que delimiten antigues terres de conreu. Aquest camí, fins al moment en què una indicació ens obliga a desviar-nos, forma part de la ruta Artà-Lluc, la segona habilitada a Mallorca com a GR (ruta de senderisme inclosa en la xarxa d’àmbit europeu de grans recorreguts). Més endavant, el camí fa un tomb cap a l’esquerra i se separa de la paret mitgera. El canvi de direcció ens permet contemplar còmodament les vistes sobre la vall, on distingim els edificis de les cotxeres i la tafona de s’Alqueria Vella. Més enllà veim Can Sard, les cases principals de la finca, i com a teló de fons, els relleus que tanquen la vall: en primer lloc, el puig Figuer, amb una paret que el remunta i que delimita clarament el Parc natural; tot seguit, el Puig Genet; després, el puig des Corb, l’únic que conserva un dens pinar, i al fons, es Porrassar, amb una forma cònica gairebé perfecta.
Els Establits de s’Alqueria Vella
Des dels primer moment, crida l’atenció la gran quantitat d’arbres morts que sobresurten entre les carritxeres que entapissen les marjades. Després de passar un portell -una obertura en una paret que separa antigues propietats-, continuam avançant envoltats de tancats de pedra i una vegetació homogènia d’abundant càrritx i garballons, espècies molt característiques de l’ullastrar, que és la comunitat vegetal que aquí envaeix els antics camps de conreu. El topònim Establits de s’Alqueria Vella dóna nom a tota la contrada que travessam i fa referència al resultat de la parcel·lació de les possessions de sa Devesa, Binialgorfa i s’Alqueria Vella que es va fer a final del segle XIX amb la intenció que s’hi establissin pagesos que rompessin el sòl, creant així noves terres de cultiu. Aquesta pràctica era fomentada pel Govern estatal, que la premiava amb importants incentius fiscals, atesa la necessitat que hi havia de noves terres agrícoles en una època de crisi econòmica generalitzada. Les males condicions de vida en un paratge tan inhòspit com aquest, juntament amb algún desafortunat episodi d’epidèmies que afectaren la població d’establidors, desencadenaren l’abandonament d’aquest incipient nucli de població en la primera meitat del segle XX. Mirem on mirem, veim restes que ens indiquen la presencia d’aquesta «colònia» d’establidors: casetes, marges, corrals… Entre altres casetes, podem distingir Can Murtó, fàcilment identificable pel coll de cisterna que s’alça davant la caseta, i passada aquesta, només si continuam atents als voltants, podrem divisar les barraques de Can Serverí, a l’esquerra del camí, i de Cas Carboner, que queda a la nostra dreta al darrer revolt de l’ascens, abans de desviar-nos en dirección a l’ermita de Betlem. La tranquil·litat que regna aquest indret es pot veure interrompuda pels cants de la titina d’estiu (Anthus campestris), el vitrac (Saxicola torquata), la cucullada (Galerida theklae) i el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala) o el passaforadí (Troglodytes troglodytes), petits ocells comuns en aquests espais oberts amb vegetació arbustiva.
Les terres altes: Can Duc i el mirador
En haver acabat l’ascens, voltarem a mà esquerra i molt aviat divisam un grup petit d’alzines, de les poques que han sobreviscut a l’aprofitament agrari i als incendis. Aquests arbres estan a prop d’una de les cases amb més entitat dels Establits, Can Duc, que estan també en mal estat de conservació. Uns 150 metres després d’haver passat per davant Can Duc, un indicador ens fa voltar a la dreta; des d’aquí, podem veure al fons Ca na Manxa. Som en una zona bastant plana, l’àrea més aprofitable de tota la contrada per al conreu dels cereals, cosa que queda constatada per la presència de diverses eres. Es tracta d’espais plans, definits per una senzilla estructura circular de pedra, on s’acaramullava la collita de blat per batre’l i separar-ne el gra de la palla. Les eres se situaven en llocs elevats on el vent bufàs amb força, així el gra queia per gravetat en l’era i la palla era arrosegada pel vent. Deixam enrere el camí que porta a l’ermita de Betlem, i enfilam el tirany senyalitzat que remunta el vessant sud del puig de sa Creu fins a arribar a un pla sobre la carena. Aquest és el punt culminant de l’itinerari, on podrem fer una aturada en un mirador des del qual podrem gaudir d’unes vistes panoràmiques impressionants sobre la marina de Betlem, la Colònia de Sant Pere, la badia d’Alcúdia, l’ermita de Betlem i la ja llunyana vall de s’Alqueria Vella. En les zones altes de muntanya s’hi aprecia un dels valors principals del Parc, la flora endèmica. Als cims i vessants exposats al vent s’hi troba la comunitat de coixinets formada principalment pels eixorba-rates negre i blanc (Astragalus balearicus i Teucrium marum). Mentre que als penya-segats d’obaga s’hi troba una comunitat rupícola on hi destaquen la violeta de penyal (Hippocrepis balearica), la rèvola de penyal (Galium crespianum) i alguns altres endemismes com la col de penyal (Brassica balearica).
El retorn cap a la vall
Les vistes en el camí de baixada són semblants a les que teníem en l’ascens, però ara caminarem sempre amb la vista oberta cap a la vall de s’Alqueria Vella. Al fons podrem distingir sempre les cases de s’Alqueria Vella de Baix, on trobarem informació i atenció personalitzada per fer qualsevol consulta que puguem tenir sobre el Parc natural. A mesura que descendim en dirección a s’Alqueria Vella de Dalt són menys els indicis d’aprofitament agrícola. No obstant això, són terres que també tenien un aprofitament basat en la recol·lecció de les palmes de garballó, una activitat que sovint complementava la dedicació a les tasques estrictament agrícoles i ramaderes. L’artesania de la palma, la llatra o llata (a Capdepera), segueix viva entre la població de la comarca. El camí, muntanya avall, ens fa travessar dues torrenteres. Poc després d’haver creuat la segona, passam per damunt d’una era: ens trobam a prop de les terres baixes i els usos agrícoles es tornen a fer presents. Des d’aquest punt dominam la plana de s’Alqueria Vella de Dalt. Entre les construccions properes, n’hi ha una que ens crida especialment l’atenció: el frontó. Aquesta peculiar edificació s’integra en un conjunt de tres casetes que complementaren un assentament temporal dels presoners, que en la década dels anys quaranta del segle passat, construïren la carretera que va fins al puig de sa Tudossa. Aquestes casetes serviren perquè els soldats que vigilaven els treballadors condemnats s’hi resguardassin i hi descansassin. Com que molts dels soldats provenien del País Basc, construïren el frontó de 5 metres d’alçada que podem veure adossat a una de les barraques, per distreure’s en els moments d’esbarjo.
Les terres de conreu de s’Alqueria Vella de Dalt
Un cop a baix, i després d’haver passat la barrera, trobarem una caseta de roter restaurada, Can Leu. Des d’aquí un caminet paral·lel al torrent ens condueix cap a una sínia. Un cop hi hem arribat, hem de girar a la dreta i continuar 300 metres entre camps de conreu per un camí que avança paral·lel al torrent des Cocons. Els camps de s’Alqueria Vella de Dalt es destinen al conreu de farratges, complementats amb prop de 400 arbres (sobretot ametlers, però també oliveres, figueres i garrovers). De les terres cultivades, però també dels costats del camí, veim guaitar abundants herbes, espècies ruderals (comunament anomenades «males herbes») que es beneficien de l’activitat humana, en especial de la ramadera i l’agrícola. Cercant amb esment, podem trobar-hi també alguna espècie protegida, com les orquídies. En aquests camps hi abunden la cadernera (Carduelis carduelis) i el passerell (Carduelis cannabina), que s’alimenten de les llavors dels cards i d’altres plantes freqüents en les terres de conreu, mentre que entre els insectívors hi podem destacar el puput (Upupa epops), i el capsigrany (Lanius senator), un petit ocell que cria a les nostres illes durant la primavera i migra cap al sud quan s’acaba l’estiu, travessant el Sàhara, a la recerca d’un clima més càlid, on passar-hi l’hivern. Aviat arribarem a la tafona i a la caseta del senyor, que es coneix també amb el nom de Ses Cotxeres. Aquestes construccions daten de principi del segle XX i pertanyien a la finca de s’Alqueria Vella de Dalt. Si bé la tafona, tingué un ús compartit amb la transformació en oli de l’oliva de les collites provinents de les dues alqueries i d’altres propietats properes com Can Monseriu i Can Crist. Un cop passades les cases, en un bot tornam al punt de partida.
Pujada al puig Figuer
Dificultat: Baixa
Distancia: 1 km
Durada: 30 min
Descripció: L’itinerari d’ascens al puig Figuer és una breu caminada per la historia que ens permet contemplar un dels primers assentaments humans de la zona: el jaciment talaiòtic que corona el puig. A mitjan camí, passarem pel coll de sa Barrereta, des d’on podem observar un segon jaciment i gaudir de les vistes a banda i banda del promontori.
DESCARREGAR ITINERARI
DESCARREGAR AUDIOGUIES
Les terres de Can Ros
Començam caminant uns 150 metres des de l’aparcament de s’Alqueria Vella en direcció a es Verger. Trobarem una barrera i, pocs metres després, el señal d’inici de l’itinerari d’ascens al puig Figuer. En aquest indret, les terres de Can Ros, hi destaca el cultiu de l’olivera, si bé en els terrenys més propers a les cases, tant a les de s’Alqueria Vella com a les de Can Ros, s’hi podia fer horta gràcies al sistema de rec propiciat tant per les canalitzacions d’aigua procedents de Son Morei com per la sínia que hem deixat a la nostra esquerra, construïda molt a prop del torrent i que fou restaurada fa uns anys pel departament de Patrimoni del Consell de Mallorca. La sínia és un element d’herència musulmana que s’utilitzava per treure aigua dels pous mitjançant la força d’una bístia.
El coll de sa Barrereta
Des de l’olivar de Can Ros, hem de prendre el caminet que remunta la falda del puig Figuer. Les vistes que tenim a l’abast s’amplien a mesura que pujam. Al coll de sa Barrereta trobam un portell molt adient per fer el primer descans durant la nostra caminada, des d’aquí tenim ja una visió espectacular de l’altre vessant del promontori, el de la zona sud. Les parets seques, com la que acaba en aquest coll, conformen un hàbitat idoni per a molts animals: els dragons i les serps de garriga les fan servir per prendre el sol i per alimentar-se dels invertebrats (insectes, caragols, aranyes) que s’hi resguarden. A més, petits mamífers com la rata cellarda, el ratolí i el mostel hi troven amagatall, i també l’aliment que els proporcionen tant les bestioles que habiten els buits entre les pedres com la vegetació de bardissa que s’associa a les parets. Si voltam a la dreta, passat el coll, seguim ascendint cap al cim del turó i ben aviat topam les primeres construccions corresponents al jaciment del puig Figuer, del qual parlarem més endavant. A mesura que pujam el terreny és cada cop més rocós i la vegetació és menys densa. Podem veure que comença a destacar una espècie arbustiva que no era tan abundant a la zona més baixa, la lletrera (Euphorbia dendroides), que es tenyeix de vermell a finals de primavera i perd les fulles durant l’estiu.
El jaciment del puig Figuer
El jaciment del puig Figuer (catalogat com a bé d’interès cultural amb el núm. 05/002 al Catàleg de BIC del Consell de Mallorca) consisteix en un assentament construït al cim d’un turó, entre les terres de Son Morei i s’Alqueria Vella. Es tracta d’un talaiot circular, ubicat al punt més elevat, al qual s’adossen estructures quadrangulars i circulars secundàries que formen terrasses en disposició sud-est. No sembla que es tractàs d’un poblat habitat de manera continuada, sinó més aviat d’un assentament amb alguna altra funció dependent d’un poblat major, situat a la part baixa de la vall, on la vida era molt més senzilla. La torre central o talaiot tenia una alçada aproximada de quatre metres i destacava per ser una excel·lent talaia des d’on es tenia un domini absolut de tota la contrada. En destaca la possible existència d’una rampa helicoidal per accedir a la planta superior, la base de la qual és encara apreciable a les runes. L’accés a l’interior el possibilita una porta orientada al sud, en la mateixa direcció cap a la qual s’assenta el poblat talaiòtic del coll d’en Petro. Tot el conjunt estava protegit per una murada construïda amb blocs de pedres ciclòpies col·locades verticalment, llevat de la cara septentrional, on la protecció és natural per mor de la topografia del terreny. Sembla que fou un assentament en ús durant el període talaiòtic (c. 850-550 aC) i posttalaiòtic (550-123 aC), i fins i tot podria haver estat emprat durant l’època de dominació romana (fins al segle I). El jaciment que veim presenta com a element predominant un talaiot central de forma circular, amb una columna interior central i dues alçades. Aquests tipus de construccions foren elements de prestigi per a les comunitats talaiòtiques, i l’ús que se’n feia era sempre comunal, és a dir, tenien una funció social que podia estar lligada a rituals socials i religiosos. Així doncs, no es tracta d’elements purament defensius, com sovint s’havia mantingut.
El control del territori
L’augment de població que assolí Mallorca durant el període talaiòtic va fer que el control del territori esdevingués clau, ja que les diferents comunitats necessitaven uns terrenys propis per al pasturatge, l’agricultura, la caça, el proveïment de llenya…, i competien per aquests recursos. Així, les construccions amb caràcter monumental, com les murades i els talaiots, es generalitzaren per fer palesa la pertinença a les diferents comunitats, i també per demostrar el nivell de poder o de prestigi de cada poblat. Pròxims a aquest jaciment, a les muntanyes dels voltants, s’hi troben altres restes originàries de la mateixa època i que formen part d’una complexa xarxa d’elements constructius amb funcions diverses, depenent tots d’una mateixa comunitat. En el nostre camí, a prop del coll de sa Barrereta, hi ha restes d’una estructura quadrangular, de pedra en sec, originària de l’època talaiòtica. De moment, no ha estat excavada i, per tant, no es pot interpretar a què correspon exactament. Aquestes parets són més visibles en la distància, a mesura que ascendim el puig, ja que es troben totalment envoltades de vegetació com el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), la mata (Pistacia lentiscus) i el garballó (Chamaerops humilis). Sobre el promontori més proper, el puig Genet, hi ha també dues plataformes esglaonades i un edifici rectangular corresponents a la mateixa època, per la qual cosa hem de pensar que probablement formaven part del mateix conjunt territorial. El poblat principal devia ser a les terres baixes, o bé era un antic assentament on avui hi ha les cases de s’Alqueria Vella, o bé es tractava del poblat del coll d’en Petro, ubicat a prop de Son Morei, al sud d’aquest puig.
De baixada a s’Alqueria Vella
Un cop que hem conegut el primer assentament de població que s’ha documentat al Parc natural de la Península de Llevant, podem reprendre el camí de baixada. En aquesta zona, alçant la vista al cel, és habitual observar-hi el vol de l’àguila calçada o l’esparver (Hieraaetus pennatus), ja que el Parc natural compta amb una important població reproductora d’aquest bell rapinyaire. Acabam la ruta a s’Alqueria Vella, entre oliveres i ametlers, al mateix lloc d’on hem sortit. Si la caminada se’ns ha fet curta, podem aprofitar per arribar fins al coll des Verger (a poc més d’un quilòmetre en direcció a les cases des Verger), des d’on podem gaudir d’una panoràmica molt diferent de la que hem tingut oportunitat de veure des del puig Figuer, o bé ens podem dirigir al Campament des Soldats (a menys de dos quilòmetres en direcció al puig de sa Tudossa), on podem conèixer unes altres restes històriques, aquest cop de l’època contemporània, i de gran rellevància en la nostra història més recent. Les terres del fons de la vall, com és habitual, són les més fèrtils per la major profunditat del sòl i per la proximitat del nivell freàtic. Precisament aquest espai humanitzat, transformat per l’agricultura i la presència de bestiar, és el que té més diversitat d’espècies, tant animals com vegetals. Sobretot els petits ocells, però també insectes, rèptils i petits mamífers, es veuen afavorits per la diversitat d’ambients que conflueixen en aquesta vall: cultius, bardisses, torrents, parets seques, oliverar i presència de fruiters, i fins i tot edificacions. També és destacable la gran quantitat de plantes ruderals que floreixen als costats del camí durant la primavera; algunes són molt vistoses, com la rosella (Papaver rhoeas i P. dubium), la carxofera borda (Cynara cardunculus) i la margalida o bolic (Chrysanthemum coronarium). L’aportació de nutrients gràcies al pasturatge de les ovelles afavoreix la presencia d’aquestes plantes.
Pujada al puig des Porrassar
Dificultat: Alta
Distancia: 800 m (només anada) des del Campament des Soldats
Durada: 30 min
Requisitos: És del tot recomanable l’ús de calçat de muntanya per fer l’itinerari
Descripció: L’itinerari de pujada al puig des Porrassar és un dels passejos curts que es poden fer al Parc natural, i després d’una breu caminada, ens permet admirar unes àmplies i esplèndides panoràmiques des d’un dels cims més elevats i característics de la Serra de Llevant (amb 493 m). La durada de l’ascens, des de l’aparcament de s’Alqueria Vella fins alt del puig, és d’una hora aproximadament. Per contrapartida, el pendent del camí és elevat, això juntament amb un ferm irregular i abrupte, de terra i pedres, determina que s’hagi de tenir una bona condició física per poder assolir el cim del puig des Porrassar i gaudir de les vistes en les millors condicions. La sortida del camí de pujada al puig des Porrassar la trobam senyalitzada dins del Campament dels Soldats (o Campament dels Presos), entre les barraques dels soldats i la caseta de l’oficial. Aquest punt es troba a un quilòmetre i mig del centre d’informació del Parc natural i l’aparcament (seguint el camí dels Presos). Des d’aquest indret són sols uns 800 metres els que ens separen del cim del puig, però haurem de tenir en compte que el camí ascendeix bastant recte i salva un desnivell important, de prop de 130 metres, cosa que determina un pendent pronunciat i gairebé constant durant tot l’ascens, si bé al darrer tram es fa encara més accentuat.
El campament des Soldats
Aquest és un indret únic a Mallorca, per les seves característiques i la seva història. Malgrat el seu aspecte amè i la bonança de les vistes que ens ofereix, ha estat un lloc fatídic, on un gran nombre de presoners de guerra es veieren obligats a romandre en unes condicions infrahumanes, dedicant els dies a fer treballs forçats per construir la carretera (avui camí dels Presos) que s’allunya muntanya amunt en direcció a la Talaia Moreia (torre de vigilància).
L’esforç de l’ascens
A poc més de 100 metres des del començament de la caminada, traspassam un portell amb una barrera de fusta que ens dóna pas a la finca des Verger, la paret mitgera que deixam darrere separa aquesta finca de s’Alqueria Vella. Juntament amb Albarca, són les tres propietats públiques, adquirides pel Govern de les Illes Balears els anys 1999 (Albarca i es Verger) i 2000 (s’Alqueria Vella) que conformen el Parc natural de la península de Llevant. Veim com continua un camí paral·lel a la paret, que es dirigeix cap a la costa, concretament cap a s’Arenalet des Verger. Aquest camí forma part de la gran ruta (GR) 222, la ruta excursionista Artà – Lluc, que enllaçarà en un futur les serres de Llevant amb la serra de Tramuntana (amb un recorregut total de 130 quilòmetres). Però per pujar al puig des Porrassar no seguirem aquest camí paral·lel a la paret, sinó que el nostre camí continua en el mateix sentit en què veníem des del Campament dels Soldats; el cim des Porrassar, ben piramidal, s’alça majestuós ben davant els nostres ulls. Aquesta zona ha estat repoblada amb pins, ja que en el passat aquestes terres patiren nombrosos incendis forestals que anaren eliminant la massa boscosa que originalment cobria les muntanyes. Els motius que expliquen els incendis, moltes vegades reincidents, són diversos: les cremes controlades (per guanyar superfícies de conreu o per fer rebrotar pastures per als ramats) a vegades han donat pas a alguns incendis descontrolats, que s’han de sumar a la fatal combinació de les altes temperatures i la sequera estival amb algunes actuacions negligents (com l’abandonament de brutor al camp) o la incidència d’altres causes d’origen natural, com els llamps durant les tempestes. Les àrees repoblades van augmentant de superfície progressivament, i actuen com a nuclis de disseminació de llavors, que de forma natural contribueixen a la revegetació de les muntanyes. Aviat augmenta el pendent del camí i el passeig es va fent dur, però en pocs minuts guanyam alçada i el camp de visió es fa més ampli. El gaudi dels ulls compensa l’esforç de les cames, i en molt poc temps apreciam com la panoràmica que tenim a l’abast va afegint de cada cop més territori. Cap al sud-est, més enllà del puig des Corb, podem apreciar el poble d’Artà i a la llunyania hi divisam la costa. Els cims han fet sempre el paper d’observatoris de primer ordre i en el passat foren sempre punts de vigilància sobre la mar, d’on provenien les incursions foranes. Prova d’això és que molts dels cims que envolten els pobles d’Artà i Capdepera compten amb jaciments talaiòtics (puig Figuer, talaieta de Son Fortesa, puig Badei), amb torres de defensa (talaia Moreia, torre de Son Jaumell), o amb alqueries i cases fortificades (els Olors, Son Morei, Morell…) Al sud-oest veim la continuació de la serra Artana, on sobresurt el Bec de Ferrutx; a l’oest tenim la Talaia Freda. En primer terme les terres de ca na Paies, properes al Campament, foren terres agrícoles on els cereals alternaven amb fruiters i garrovers. Són uns terrenys pobres, però l’escassetat de terres de conreu i les males condicions de la població de la comarca al s. XIX, obligaren a roturar-les i a crear establits (assentaments agrícoles) també en aquest indret. Seguint la carena cap al nord hi destaca el puig de sa Tudossa, coronat per algunes instal·lacions de telecomunicacions (antenes) que li atorguen un perfil únic. L’espès mant de càrritx (Ampelodesmos mauritanica) que tenim en primer terme amaga nombroses espècies vegetals de gran interès florístic (Astragalus balearicus, Smilax aspera balearica, Teucrium subspinosi, Potentilla caulescens, Pimpinella balearica).
Entre porrasses i garballons
La vegetació que regna l’entorn, que ens acompanya durant tot el camí d’ascens, és homogènia i entre el càrritx, la gran gramínia que domina gairebé tot el paisatge del parc natural, hi destaquen els garballons (Chamaerops humilis), l’única espècie de palmera autòctona europea, i un gran nombre de porrasses (Asphodelus aestivus). Aquestes darreres són les que donen nom al puig al qual pujam. Entre febrer i juny les porrasses, o albons, floreixen i aporten color al camí, després les flors s’assequen i sols queden visibles les caramutxes, unes tiges seques, amb aspecte llenyós, que denoten la duresa de l’estiu mediterrani. La seva resistència i adaptació als indrets secs i pedregosos fa que siguin molt comunes arreu de les Illes Balears. En el nom científic d’aquesta planta podem trobar l’explicació de per què és tan abundant en aquestes terres i en altres també castigades pels incendis. Etimològicament, asphodelus s’associa als vocables sphodos (cendres) i elos (vall o terra), en referència directa al fet que les seves arrels (rizomes) no es veuen afectats pel foc i permeten que la planta rebroti amb facilitat d’entre les cendres, (és a dir, després d’un incendi). Tradicionalment els albons han tingut diversos usos (en la fabricació artesanal de pega, per exemple). A nivell popular la tradició clàssica grega relacionava els camps de porrasses amb la presència de les ànimes dels difunts, però la tradició mallorquina, molt més terrenal, ha atorgat a aquesta herba una referència molt més pràctica, com revela la dita popular:“Any d’albons, any d’ametlons.” Una altra referència força positiva, que ens mostra com d’arrelat està el coneixement d’aquesta espècie en la societat illenca, és una cançó popular que resa: “Hi havia una porrassa/que congriava un albó/tan alt com el puig Major/i gruixat no ho era massa,/i tenia una rabassa/com el castell d’Alaró.” També els garballons resisteixen bé el pas del foc, o millor dit tenen la capacitat de rebrotar després d’un incendi. Però no són tan habituals com els albons arreu de Mallorca, sinó que es concentren en determinades àrees de les serralades de Tramuntana i de Llevant. Especialment a Artà són ben coneguts, doncs en aquesta planta es basa tota la tradició llatrera artanenca (fer llatra, o obra de palma, és l’art de confeccionar estris diversos, com senalles, estores, capells, graneres… amb les fulles, o palmes, seques dels garballons). Diu una cançó popular artanenca:“La pobra garballonera,/tot l’any li fan ets entorns;/d’estiu li cullen ses palmes,/i d’hivern es garballons”.
Panoràmiques, aquí i enllà
El cim del puig amb els seus gairebé 500 metres d’alçada (493) ens permet gaudir d’una panoràmica de 360 graus de quasi tota la península de Llevant. Mirant al sud, podrem apreciar la part més alta del puig des Corb (436 m), que consta de dos promontoris diferents. La vessant oriental d’aquesta muntanya allotja una extensa repoblació forestal feta gràcies a la iniciativa privada (finançada per l’operador turístic TUI). Als peus del puig hi ha el campament dels Soldats, que és el lloc on iniciàvem la pujada. Per sobre del promontori, en la llunyania, destaca el mont Ferrutx, o bec de Ferrutx, i continuant els relleus més llunyans, de cap a l’est, observarem el puig d’Alpara, ja en el límit del terme d’Artà. Al sud-est apareix una població, evidentment és Artà, municipi al que pertanyen aquestes terres. Més enllà es divisa la costa, al fons la petita península que constitueix la punta de n’Amer i el litoral urbanitzat de sa Coma i Cala Millor. A mesura que anem girant la vista de cap a l’est, apareixen de lluny els relleus de la serra de Son Jordi, i la costa del Cap Vermell, entre els quals s’estén l’àmplia vall de Canyamel. Més propers hi ha bona part dels relleus que conformen les Muntanyes d’Artà, declarades LIC (Lloc d’Interès Comunitari) i ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus) per la Unió Europea. I a l’est, on acaba l’illa, es distingeix el perfil blanc de Cala Rajada, seguit del puig de s’Àguila, la talaia de Son Jaumell (amb una torre de vigilància coneguda com es Telègraf) i una punta de terreny que s’endinsa dins del Mediterrani, es tracta de la Reserva natural del Cap des Freu. Continuant cap al nord-est queda Cala Mesquida, i a partir d’aquí una costa retallada que alterna penya-segats amb platges d’arena blanca (Cala Torta, Cala Mitjana, cala des Matzoc). Veiem, guaitant damunt la mar, la torre des Matzoc (o d’Albarca), i cap a l’interior les terres de sa Duaia, al fons, i les verdes extensions de sa Cova i d’Albarca, on els pinars i les marines costaneres donen pas a abundants oliverars. Seguint la costa, divisam un petit illot, és el faralló d’Albarca, i cap a l’oest la costa pedregosa fa una endinsada en una cala d’arena i aigües somes, es tracta de la cala de Fontsalada. Els relleus interiors de s’esquena d’en Pintat i s’esquena Llarga no ens deixen observar s’Arenalet des Verger, ni la resta del litoral, majoritàriament abrupte i escarpat, que arriba fins al cap Ferrutx, la segona reserva natural de la contrada. Ben al nord, una torre de defensa del s. XVI corona el puig de la Talaia Moreia, i al nord-oest, més proper, s’està el puig de sa Tudossa, amb un conjunt d’antenes de telecomunicacions, molt més modernes i menys pintoresques que la torre de vigilància abans esmentada. Seguint els relleus cap a l’oest, veiem la carena de la serra Artana, que culmina amb la Talaia Freda, amb una alçada de 563 metres, que la converteixen en el cim més elevat de les serres del Llevant mallorquí. Més lluny, entre la Talaia Freda i el puig de sa Tudossa, podrem observar (si les condicions meteorològiques ho permeten) els cims més elevats de la península de Formentor i davant d’aquests la talaia de la Victòria, que separa les badies d’Alcúdia i de Pollença. Aquests relleus són el començament septentrional de la serra de Tramuntana, que s’estén en direcció nord-est a sud-oest al llarg de 90 quilòmetres, en disposició paral·lela a les serres de Llevant. La serra de Tramuntana arriba fins als termes d’Andratx i Calvià, just al ponent de l’illa, és a dir, a l’altre extrem de Mallorca. Entre la nostra posició i la Talaia Freda, també anomenada puig Morei, divisem el camí dels Presos, i cap al sud-oest s’hi obre, al fons, la vall de s’Alqueria Vella. Seguint les muntanyes, després de l’impressionant puig Morei, es troba el puig de sa Creu, i entre l’un i l’altre, el pas de ses Osques. A l’altre costat de les muntanyes s’assenten les poblacions costaneres de Betlem i la Colònia de Sant Pere, però des d’on ens trobam no són visibles.
Poblat pretalaiòtic Es Figueral
Dificultat: Baixa. Distància: 1 km. Durada: 1 h. Descripció: Aquest breu itinerari recorr una zona agrícola de la finca i ens permet arribar fins al talaiot des Figueral, una gran construcció ciclòpia d’època talaiòtica, testimoni dels primers pobladors de la contrada. El camí s’inicia al costat del centre d’interpretació de la finca, on podrem trobar algunes explicacions sobre el poblament talaiòtic a Son Real i alguns elements trobats en aquest jaciment.
El camí de l’Illa des Porros – Refugi
Dificultat: Baixa. Distància: 1,9 km. Durada: 30 min. Descripció: Des del costat de les cases de Son Real, aquest camí es dirigeix cap a la costa, travessant una zona de vegetació natural (marina), amb abundants pins, ullastres i una frondosa vegetació de sotabosc. És un recorregut de fàcil accés molt adequat per fer a peu o en bicicleta, i ens facilita l’accés al refugi de Son Real, al costat de la platja. Ben enfront divisarem l’illot des Porros, on es descobrí un important jaciment talaiòtic (avui dia molt malmès pels efectes dels temporals).
Necròpolis de la Punta des Fenicis
Dificultat: Baixa. Distància: 2,3 km. Durada: 40 min. Descripció: Aquest camí ens du directament fins a la necròpolis de la punta des Fenicis, sens dubte el principal i més majestuós jaciment arqueològic d’aquesta zona. El camí és bastant pla i transcorr per una zona natural, amb vegetació pròpia de garriga. En el darrer tram el camí es bifurca, això ens permet arribar, si ens dirigim cap a l’oest fins a la necròpolis i si ens dirigim cap a l’est fins a les restes d’un antic dolmen, estructura d’enterrament anterior a la necròpolis.
Son Bauló
Dificultat: Baixa. Distància: 3,6 km. Durada: 60 min. Descripció: Aquest camí enllaça les cases de Son Real amb la platja i urbanització de Son Bauló (Can Picafort). Entre aquests dos punts, el recorregut travessa una zona boscosa, voreja alguns camps de conreu, arriba a la punta des Fenicis, continua a vorera de mar per zona de domini públic i travessa la zona dunar, declarada Lloc d’Importància Comunitària, de Can Picafort. Aquest itinerari compta amb dos miradors i ens permet gaudir d’unes vistes més diverses que els itineraris anteriors.
sa Duaia
Dificultat: Baixa. Distància: 6 km. Durada: 100 min.
Camí del bosc de Red Elèctrica
Dificultat: Baixa. Distància: 2,5 km. Durada: 90 min.
Natura, flora i fauna
La fesomia actual d’aquestes terres és fruit de les interaccions entre els éssers humans i la natura al llarg dels segles.
Al Parc s’hi troben conreus extensius d’olivera, d’ametller, de figuera i de garrover. El desenvolupament turístic fou la causa del progressiu abandonament de les activitats del camp a les zones menys rendibles.
Era una pràctica tradicional la crema de pastures de muntanya per tal d’afavorir el rebrot de plantes com el càrritx (Ampelodesmos mauritanica) per als ramats d’ovelles i de cabres. Això ha afavorit la presència d’espècies rebrotadores, com el càrritx i el garballó (Chamaerops humilis). Així, avui en dia, el carritxar cobreix grans extensions del Parc en espais antigament ocupats per boscs o altres comunitats arbustives, situació que implica un elevat risc d’incendis forestals.
La gran diversitat d’ambients amb penya-segats costaners, coves i avencs, fonts i torrents, boscs i garrigues, fan d’aquest Parc natural una àrea de gran valor paisatgístic i elevada singularitat biològica.
La zona conté un elevat nombre d’espècies endèmiques de les Illes Balears. Pel que fa a la flora, hem de destacar el botó d’or (Ranunculus weyleri), la primavera blanca (Primula acaulis subsp. balearica), l’estepa joana (Hypericum balearicum) i el coixinet de monja (Teucrium marum subsp. occidentale). Entre els animals endèmics, hi ha el caragol de serp (Iberellus balearicus), el pseudoescorpí cavernícola (Chthonius balearicus) i el busqueret coallarg (Sylvia balearica). També podem escoltar el cant del ferreret (Alytes muletensis), un amfibi exclusiu de Mallorca recentment reintroduit al Parc de Llevant a partir de poblacions de la Serra de Tramuntana.
El Parc compta amb poblacions de tortuga mediterrània (Testudo hermanni), d’eriçó (Erinaceus algirus) i de calàpet (Bufotes balearicus) així com de diferents espècies de ratapinyada.
Entre les aus, hem de destacar que hi nidifiquen l’àguila calçada (Hieraaetus pennatus), el falcó (Falco peregrinus), l’àguila peixatera (Pandion haliaetus), el corb marí (Phalacrocorax aristotelis) la moixeta voltonera (Neophron percnopterus) i la milana (Milvus milvus) reintroduida recentment . No és estrany veure en el Parc el majestuos voltor negre (Aegypius monachus).
Les primeres evidencies d’ocupació humana que cal destacar son del període dolmènic (1900-1600 a.n.e) amb les restes d’un dolmen i de tres hipogeus o coves artificials d’enterrament, i del període prototalaiòtic (1100-900 a.n.e) el jaciment arqueològic des Figueral a Son Real. Altres testimonis son els assentaments de la necròpolis talaiòtica de Son real, a la vora de la mar (entre els segles VII i II a.C), i l’assentament del Puig Figuer del període talaiòtic (850-550 aC) i posttalaiòtic (550-123 aC).
Trobem elements de gestió hidràulica d’herència musulmana com la sínia. Així mateix, hem de destacar les cases de possessió, com les cases d’Albarca, originàries del segle XIII, o les de son Real, les marjades i la resta d’elements de la vida agrícola (tafones, sitges de carboner, aljubs, etc.). També hi ha mostres de l’arquitectura militar, com la Talaia Moreia (torre de vigilància costanera bastida l’any 1580) i les restes d’un campament de presoners republicans que varen treballar en règim de treball forçat els anys posteriors a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
L’abundància de garballó va fer possible que a final del segle XIX s’hi desenvolupàs un actiu moviment comercial entorn de l’artesania tradicional de l’obra de palma. Després d’anys de decadència avui aquesta activitat torna a agafar força amb nombroses artesanes d’Artà i Capdepera.
Centres d’informació
Centre de visitants
Oficines
Centre d’informació de s’Alqueria Vella de Baix. Carretera Ma-3333 desviament al quilòmetre 4,7, Artà.
Horari: de dilluns a diumenge de 9 a 16 h. Telèfon: 606 096 830.
Centre d’informació de son Real: Carretera Alcúdia- Artà (Ma – 12) al quilòmetre 17,7, Santa Margalida.
Horari: de dilluns a diumenge de 9 a 16 h. Telèfon: 971 176 504 /686977101. Teniu a la vostra disposició un servei de lloguer de bicicletes.
Centre d’Interpretació i Museu Arqueològic de Son Real
Dues de les cases que conformen el conjunt arquitectònic de Son Real, ‘Es Sestadors’ i ‘la Casa dels Senyors’, han estat reformades per convertir-les en un centre d’interpretació i un museu.).
El recorregut d’aquest centre és ple d’elements audiovisuals que guiaran el visitant en un passeig per la finca, explicant la història, els valors arqueològics, etnològics i ecològics de Son Real.
La visita permet conèixer com era una forma de vida basada en el coneixement de la natura i en l’harmonia amb els cicles de les estacions, una forma de vida que girava entorn del camp, el mar, el bosc i les mans de la gent que feien d’això la seva forma de vida i supervivència.
L’entrada al centre i museu és gratuïta.
Refugis de s’Alzina, els Oguers, s’Arenalet i Son Real.
Les reserves es realitzen online exclusivament a través de la plana web següent: Refugis ibanat.
Per a consultes i aclariments pot telefonar al 971 17 76 52 (de dilluns a divendres de 10 a 14 h).
Guies, Tríptics, memòries anuals