Parc Natural de Mondragó

Etapes

Els camps de Mondragó
L’agricultura que trobam en aquesta comarca del Migjorn de Mallorca, i també dins el Parc, actualment és poc important, si no en superfície de conreus, sí en intensitat, ja que es tracta de camps dedicats a cultius de secà, generalment arboris (ametlers, garrovers i en menys quantitat figueres), complementats sovint amb el conreu de ferratges per a les ovelles. Més endavant tendrem la possibilitat d’observar indicis d’antics conreus de reguiu al torrent de ses Fonts de n’Alis: només els fons dels torrents, amb major humitat i més ombrívols, s’aprofitaven per al cultiu d’horta o de cítrics. A prop del torrent de s’Amarador a la zona que es coneix com s’Hort d’en Metge, hi queden una sínia i un sistema de canalitzacions testimonials d’aquest aprofitament agrari. El cultiu de l’ametla i la garrova ha deixat de ser productiu, especialment en una terra tan parcel·lada com la de Mondragó. Moltes de les terres agrícoles que veim no es conreen, els arbres perden productivitat i la vegetació espontània de marina avança sobre els camps abandonats.

Ullastres, pins i… marina
Els ullastres i els pins caracteritzen la zona boscosa per on descendim de camí a la costa. De tot d’una deixarem a l’esquerra una paret seca que separa la zona boscosa d’algunes parcel·les agrícoles, on els garrovers i els ametlers ocupen les vistes. El pendent és molt suau al començament del camí, i s’accentua a mesura que avançam, així descendeix la cota fins a assolir el mateix nivell de la mar. Amb tot, aquest és un itinerari senzill, molt bo de seguir, i no presenta grans dificultats en el traçat. És un camí adequat per fer-lo amb infants, tant perquè té una morfologia fàcil com perquè és de durada breu. En un primer moment avançam per una zona de marina amb una clara dominància del pi blanc (Pinus halepensis), que comparteix el substrat amb moltes altres espècies, com ara les mates (Pistacia lentiscus), els ullastres (Olea europaea silvestris), les savines (Juniperus phoenicea) i el romaní (Rosmarinus officinalis). Podrem dedicar un temps a observar amb tranquil·litat el paisatge per tal de reparar abundants detalls que a primera vista se’ns escapen. On inicialment només veim arbres, l’interès farà que hi apreciem també petites plantes, molses, líquens, nius i insectes, tot plegat acompanyat dels sons de la natura (cants dels ocells, carrisqueig dels grills, i fins i tot, en dies de temporal, l’onatge de la mar). En alguns pins hi veurem com en una branca determinada hi creixen anàrquicament les fulles, atapeïdes, que formen el que es coneix com a niu o empelt de bruixa: es tracta d’una malformació de l’arbre originada per un fong paràsit del mateix. La major densitat d’aquestes branques és utilitzada perquè algunes espècies hi nidifiquin, com el mussol banyut (Asio otus). També ens fixarem en la forma esvelta que generalment tenen els pins dels nostres boscs: això es deu a l’aprofitament tradicional de les branques baixes per part dels carboners. Actualment, no es fa un ús tan generalitzat de la fusta de pi, les podes són selectives i els arbres tenen la tendència natural d’adoptar formes més robustes i rodones. Passam una segona obertura a les parets mitgeres que parcel·len el territori i, seguint cap a la dreta, arribam a un mirador des del qual se’ns obre la vista cap a l’interior de la vall fluvial per on discorre el torrent de ses Fonts de n’Alis.

El mirador de ses Fonts de n’Alis
Des del mirador i a la nostra esquerra, divisam el tram final del torrent, on es forma un estany. Abans d’arribar a la mar, a la nostra dreta, hi podem apreciar com dos torrents procedents de punts oposats s’ajunten en un de sol, el procedent del llevant és el torrent des Jai, el que arriba des del ponent és el torrent de ses Coves del Rei. Mentre que el llit del torrent apareix amb escassa vegetació i del tot enfangat a l’estiu, els vessants de la vall llueixen una coberta vegetal variada, on destaquen els ullastres. Només a la part mitjana de les parets aflora la roca mare, que forma penya-segats grisos (calcaris) que no permeten que hi creixin les plantes. El pas del torrent, així com les oscil·lacions del nivell de la mar, determina la morfologia que aquí podem veure: la vall s’ha format per la dissolució dels materials menys densos amb el pas descendent de l’aigua i la intromissió de la mar. Aquest canal s’ha mantingut com un pas encaixat entre dos petits macisos de roca, avui coberts per una capa de sòl que permet que s’hi desenvolupi la garriga. A mesura que seguim el nostre camí, arribam progressivament al nivell de la mar. A l’esquerra del camí, baix de les penyes que tanquen la vall, hi creixen la garlanda (Lavandula dentata) i la ruda (Ruta graveolens).

L’estany de ses Fonts de n’Alis: un petit oasi
Finalitzant el descens des de l’interior del bosc, a l’altura del pas del torrent, podem gaudir d’un ambient ben diferenciat al fons d’aquesta vall. Ens trobam ja vora de l’estany de ses Fonts de n’Alis. Com que la fondària de l’estany és poc important i el llit del torrent és bastant pla, l’estany a l’estiu no és més que una bassa d’aigua al centre del llit, i a l’hivern sol ser una làmina d’aigua contínua que abasta tota la plana d’aquest torrent. Generalment, no hi corre l’aigua, i la que s’hi acumula no té prou força ni prou volum per superar la platja, que actua com una barrera d’arena. De tota manera, les infiltracions subterrànies i la força de l’onatge quan hi ha temporal determinen que aquestes aigües siguin salobres durant tot l’any, si bé varia el grau de salinitat segons les aportacions d’aigua dolça. Aquest estany, com també el de s’Amarador, és dels pocs que es conserven en el litoral del llevant de l’illa, ja que la majoria d’estanys que es formaven a la desembocadura dels torrents foren dessecats pel procés urbanístic de la segona meitat del passat segle.

Les autèntiques àrees de serveis
Les zones humides destaquen per la gran biodiversitat que tenen a causa de la varietat d’ambients que les formen (praderies de salicòrnies, aigües estancades més o menys salobres, dunes, terrenys inundables, platja). A més, el Mediterrani occidental és una zona clau en les rutes migratòries de moltes aus europees que migren de sud-oest a nord-est a la primavera i en sentit contrari a la tardor, per la qual cosa els estanys i els aiguamolls tenen una funció molt important per a les aus migrants, semblant a la funció que ens fan a nosaltres les àrees de serveis al costat de les autopistes que travessen el continent. Les aus que més destaquen a les zones d’albufera de les nostres latituds són els ardeids, com ara l’agró gris (Ardea cinerea) i l’agró blanc (Egretta garzetta); els larolimícoles com la gavina de bec vermell (Larus audouinii), la xivitona (Actitis hypoleucos) i el tiruril·lo (Charadrius spp.), i els anàtids, com ara el collblau (Anas platyrhynchos), la fotja (Fulica atra) i la gallineta d’aigua (Gallinula chloropus). Algunes d’aquestes espècies viuen tot l’any a les albuferes i als torrents mallorquins, d’altres ens visiten periòdicament, sobretot durant l’hivern.

El caló d’en Garrot versus ses Fonts de n’Alis
Només la platja separa l’estany de la mar. Podrem sentir anomenar aquesta platja amb diferents designacions: a més del de cala Mondragó, que fa referència a tota la contrada, inclosa també la platja de s’Amarador. La platja que aquí tenim té dos topònims propis, un és el de caló d’en Garrot, que és com l’anomenen sobretot els veïnats de s’Alqueria Blanca. El segon topònim és el de platja de ses Fonts de n’Alis, que és com l’anomenen els veïnats de la vila de Santanyí, que hi arribaven antigament per un camí que segueix el traçat del torrent de ses Fonts de n’Alis. Les Fonts de n’Alis són unes fonts naturals que sorgeixen arran de terra, en el traçat del torrent que n’adoptà el nom.

Etapes

La marina: ullastre, pi blanc i savina
Al costat de l’accés a la platja, hi ha l’àrea recreativa de ses Fonts de n’Alis, des d’aquí s’inicia el camí que arriba a les proximitats del caló des Burgit. Caminarem en direcció est seguint una pista forestal que travessa un bosc de pins i savines. Anomenam aquest bosc savinar perquè es caracteritza per la presència de savines (Juniperus phoenicea), pròpies dels espais costaners (especialment zones dunars), però podem apreciar que és un tipus de garriga d’ullastre i de pi, i és aquest darrer l’espècie que més hi abunda. Els pins blancs (Pinus halepensis) són molt presents en el medi natural, ja que són uns arbres adaptats a bona part dels ambients que hi ha a les Illes Balears. L’escassesa de savinars a l’illa de Mallorca és un fet decisiu a l’hora de remarcar la importància que tenen els del Parc natural de Mondragó. Podrem contemplar-hi les espècies més representatives de la marina, que és com s’anomena la garriga característica de les zones costaneres. En primer lloc, la savina, per la seva representativitat, així com el pi blanc; també hi distingim arbusts com l’ullastre (Olea europea sylvestris), el romaní (Rosmarinus officinalis), la mata (Pistacia lentiscus), el xiprell (Erica multiflora) i l’aladern (Phillyrea angustifolia), per davall d’aquests, a més de multitud d’herbes, com el fenàs (Brachypodium retusum), podrem distingir les espècies d’orquídies que floreixen a la marina (Ophrys vemixia, Barlia robertiana, Anacamptis piramidalis, Serapias lingua... ), així com no serà estrany que hi trobem abundants tipus de molses, líquens i bolets. En els indrets pròpiament mediterranis, com és aquest, l’estiu és molt sec i calorós, la primavera i la tardor són més humides i de temperatures suaus, i l’hivern és relativament fred. Les variacions meteorològiques són molt marcades i determinen grans diferències en la natura al llarg de l’any: molses i bolets durant la tardor i l’hivern, la floració dels arbusts a la primavera, la desaparició de bona part de les plantes herbàcies a l’estiu… Aquest tipus de vegetació que domina al savinar s’entremescla amb espècies pròpies del terreny rocós a prop dels penya-segats, com el socarrell (Launaea cervicornis), el fonoll marí (Crithmum maritimum) i les saladines (Limonium spp.). Aquestes espècies que viuen en el rocam litoral estan adaptades als vents forts, l’onatge, la sal en l’aire…

El caló des Burgit
Tan aviat com observem el caló des Burgit, ens deixarem sorprendre per la bellesa de la cala, però també per la transparència de l’aigua, que els dies assolellats reflecteix un color cel intens. Aquesta petita cala, molt propera a les platges més conegudes com les de ses Fonts de n’Alis i s’Amarador, ens permet gaudir a l’estiu d’un espai per al bany més íntim, tot i que haguem de renunciar als serveis públics que ens ofereixen les altres. En la nostra ruta, just abans d’arribar al caló, prendrem un caminet que ens surt a la dreta. El nostre passeig continua per dins el savinar en un recorregut bastant paral·lel a la costa.

Passejam a vorera de mar
Al llarg de la costa verge, poc accessible des de la mar pel fet de ser irregular i per la dificultat que suposa salvar els penya-segats, s’hi troben alguns escars alternats amb les roques i les parets naturals. Els escars són llocs en la costa rocosa on es fan adaptacions en forma de rampa (pla inclinat) per poder avarar o retirar de l’aigua les embarcacions. Els empren els pescadors. A més dels pescadors, hi ha hagut vigilants, carabiners, contrabandistes, carboners, fins i tot excursionistes i nombrosos turistes, que han trescat per aquestes costes, cada un d’ells i elles amb unes motivacions concretes. Entre el caló des Burgit i la platja de sa Font de n’Alis hi observarem un niu de metralladores construït durant el període de la Segona República Espanyola sobre les restes d’una antiga torre que permetia vigilar l’entrada a les cales de Mondragó, es Burgit i sa Barca Trencada. Si hi posam atenció, potser descobrirem, molt proper al camí, un secret de contraban.

El litoral de Mondragó
La costa d’aquesta zona correspon a plataformes calcàries formades davall la mar durant l’era terciària, en el període Miocè, entre 20.000.000 i 5.000.000 d’anys enrere. En èpoques posteriors a la formació d’aquestes roques, hi ha hagut canvis climatològics importants que han fet oscil·lar el nivell de la mar. Aquests canvis d’ambient entre el marí i el terrestre, així com els efectes de la pluja, les ones i el vent, han configurat l’aspecte actual d’aquestes formacions rocoses. A les proximitats del niu de metralladores podrem distingir perfectament els estrats que se superposen a la roca: unes capes o estrats, corresponen a dipòsits d’arenes formats en superfície, d’altres a acumulacions de materials molt fins amb abundants copinyes fossilitzades formats al fons de la mar. Els penya-segats que miren a la mar són baixos i formen escalons d’abrasió marina, coneguts amb el nom de tenasses on s’instal·len comunitats d’algues i altres organismes associats. Sovint s’hi desenvolupen cavitats horitzontals, formades per l’erosió de les ones, que amb el pas dels mil·lennis es transformen: les senzilles mossegades creades per l’efecte directe de l’aigua i el vent poden arribar a evolucionar fins a convertir-se en coves litorals complexes, que en ocasions assoleixen un desenvolupament quilomètric endinsant-se cap a l’interior de l’illa. El litoral mallorquí és ric en coves i galeries costaneres, l’entrada de les quals es troba sovint davall la mar. Altres morfologies pròpies de l’indret són els bufadors i els ponts naturals. Des d’aquests penya-segats, poc després d’haver passat devora el niu de metralladores, hi trobam alguns llocs magnífics per gaudir de la panoràmica que ens proporcionen les platges, les roques costaneres i la mar oberta.

El modelat del Parc: una mica d’història
La zona de Mondragó es va formar en una mar de temperatura elevada en la qual hi vivia el corall. Es tracta d’una gran plataforma que va emergir amb una baixada generalitzada del nivell de la mar i que es va configurar com una àrea de marina, és a dir: plana, homogènia i litoral. Al llarg de la zona costanera s’estén la unitat d’esculls de corall, sobre la qual es disposen grans trams de calcàries que es corresponen amb el que coneixem com a pedra de Santanyí. La majoria de les roques que veim en superfície són carstificades: l’aigua de la pluja, mesclada amb el diòxid de carboni que hi ha en l’atmosfera crea un procés de dissolució d’aquestes roques anomenat modelat càrstic. Amb el pas dels segles es formen multitud de morfologies, com ara els torrents encaixonats entre parets, els avencs, i al subsòl les coves, les estalactites i les estalagmites. Els penya-segats costaners adopten les formes que veim com a conseqüència de l’efecte abrasiu de les ones sobre el litoral. En algunes de les parets hi podem reconèixer fàcilment les formes en capes que corresponen a antigues dunes fossilitzades. L’estrat més modern, quaternari, està format per dipòsits sedimentaris d’origen torrencial que configuren els sòls on millor es desenvolupa la vegetació. Les platges són el resultat de les acumulacions d’arena que diposita l’onatge sobre la línia de la costa. Els grans d’arena estan formats per petites partícules de roca que procedeixen de la costa propera, però sobretot per una gran quantitat de partícules de carbonat càlcic, procedent de la fragmentació dels nombrosos mol·luscs, com copinyes i caragols, que viuen als fons marins. I si la pluja i les ones marines deixen clares empremtes en els nostres relleus, també el vent actua com a agent modulador en alguns ambients específics. De manera molt especial, a la platja de s’Amarador veim com sobre l’extensió d’arena, plana i sense vegetació, s’hi deixa notar l’efecte del vent: s’hi formen dunes.

La platja de ses Fonts de n’Alis
Acabam aquesta volta a prop de la platja de ses Fonts de n’Alis. Aquest petit arenal, format a la desembocadura del torrent, conforma una petita platja que actua com a barrera. Rere la platja, i visible des d’aquesta, la part baixa del torrent de ses Coves del Rei es manté com una petita zona inundada salobrenca. Aquest estany s’asseca gairebé totalment durant els mesos d’estiu, però a l’hivern s’hi origina un ambient d’aiguamoll força interessant.

Etapes

Sortida des de s’Amarador
Si ens hi volem desplaçar en vehicle fins al Parc, haurem d’arribar a l’aparcament de Ca sa Muda, a 500 metres de la platja de s’Amarador. S’hi accedeix per la carretera de Cala Figuera. Iniciam l’itinerari en direcció a la platja seguint un camí molt ample, asfaltat, delimitat entre dues parets seques que emmarquen el bosc. A banda i banda podrem veure alts exemplars de pi blanc (Pinus halepensis), entre els quals s’entremesclen algunes savines (Juniperus phoenicea). Tot just tocant la platja, veurem un desviament a la dreta que ens permetrà seguir la costa: a partir d’aquest moment caminarem per dins el bosc, on haurem de tenir cura de no fer renou excessiu, ja que cal pensar en els habitants d’aquest indret, així com en la resta de visitants.

Voltegem per la marina, coneguem el savinar
Potser ens crida l’atenció la gran quantitat de savines que creixen en aquesta zona, aquesta espècie és la que dóna nom al tipus de bosc en què ens trobam: el savinar. El savinar és un dels boscs costaners mediterranis típics; a la marina de Mondragó les savines (Juniperus phoenicea) i els ullastres (Olea europaea silvestris) creixen entre abundants pins (Pinus halepensis) i mates (Pistacia lentiscus). Caminant a prop de la costa podrem gaudir d’unes vistes espectaculars del litoral del Parc, i aviat trobarem un forn de calç. En aquests forns circulars s’hi acumulava llenya, la qual s’encenia un cop que havia estat coberta de pedres, que s’ajuntaven amb les parets del forn i el cobrien en forma de volta. A la part inferior, en un lateral, s’hi mantenia una boca o forat, per on s’afegia llenya per tal que la combustió pogués durar bastants de dies. Quan el procés havia produït que les pedres es calcinassin, es desfeia la volta que cobria el forn i de la roca es treia la calç viva. Aquesta es feia servir com a conglomerat per a la construcció, per desinfectar, per emblanquinar les parets, per ensulfatar les plantes… Haurem de parar atenció als éssers que creixen i viuen en aquest ecosistema. Observarem algunes aus com són el puput (Upupa epops), el trencapinyons (Loxia curvirrostra), la mèrlera (Turdus merula) o la perdiu (Alectoris rufa), i amb un poc de sort potser tindrem l’oportunitat d’observar un falcó pelegrí (Falco peregrinus) o algun corb marí (Phalacrocorax aristotelis) prenent el sol sobre les roques o pescant. Però pel que fa als mamífers, ens haurem de conformar de poder distingir-ne algun indici en el bosc, ja que són animals d’hàbits generalment nocturns i crepusculars: la geneta (Genetta genetta), el mostel (Mustela nivalis) i el mart (Martes martes). Els sòls d’aquest litoral són pobres i el règim hídric és clarament deficitari durant bona part de l’any; aquesta escassetat de terra i d’aigua determina el tipus de plantes que hi veim. En general, són espècies de fulles petites, dures, estretes, poc carnoses i perennes.

La gestió forestal a Mondragó
Les zones boscoses del Parc han deixat de tenir l’ús que històricament se’ls donà; avui ja no hi trobam carboners, ni tampoc porcs que les pasturin; però no han deixat de ser zones influenciades per l’acció de l’home. Els nostres boscs són actualment un espai per on passejam, recol·lectam bolets o fins i tot caçam, per la qual cosa requereixen una gestió. Les feines que s’hi fan estan encaminades a prevenir els incendis forestals, així com a lluitar contra les plagues i repoblar les zones de vegetació més pobra. També es mantenen transitables els camins. D’entre les plagues que afecten els nostres boscs, n’hem de destacar una: la de la Processionària del pi. Es tracta d’erugues que es desplacen agrupades formant processons, d’aquí el seu nom. És una espècie mediterrània que fou introduïda a les Illes Balears a partir de la dècada de 1950 en el pa de terra d’unes plantes que provenien de la Península Ibèrica, i s’expandí ràpidament. La seva vida transcorre en quatre fases: ou, eruga, crisàlide (pupa) i papallona, però és en la fase d’eruga quan causa més mal. Aquesta es menja les fulles dels pins i pot afectar-los greument si els atacs són molt intensos o repetits, o si els arbres es troben debilitats. Però el risc que representa la processionària no afecta tan sols el bosc, l’eruga té uns pèls urticants que ens poden afectar tant si els tocam com si es troben dispersos en l’aire. La reducció de la superfície de bosc provoca més erosió, i menys capacitat per netejar l’aire i per atreure i retenir la pluja i la humitat, indispensables per a la vida. Els pins tenen una gran importància perquè viuen en llocs on no subsisteixen altres espècies: entre les roques, vora la mar, en sòls molt pobres … Per tot això, es fa una gestió activa del pinar, que consisteix en col·locar trampes de feromones per atreure i capturar els mascles de les papallones; eliminar les bosses tallant-les; en col·locar trampes de llum negra per capturar adults; i en col·locar caixes niu per a la cria del capferrerico, que és el principal depredador de l’eruga de la processionària.

El caló d’en Perdiu
Si volem observar efectes curiosos en els pins posarem atenció en els que creixen propers als penya-segats i observarem la magnífica capacitat d’adaptació que té aquesta espècie. No és tan sols la manca de sòl on arrelar, molt prim entre les roques, sinó també el càstig del vent, ben carregat de sal, el que condiciona el creixement gairebé horitzontal d’aquests arbres que reben el nom de pins barraquers. Entre els pins i la mar, per damunt les roques, trobam les comunitats rupícoles, caracteritzades per petites plantes que en tenen prou per sobreviure amb l’escassa terra que s’acumula en les encletxes que hi ha entre les roques. Sobre les roques que trobam quan avançam pel litoral, podem veure les marques de multitud de copinyes i caragols: són fòssils d’animals que vivien en aquestes terres en el moment en què es formaren les roques. Quan aquests animals amb closca moren, la part blana dels cossos desapareix ràpidament, però els esquelets s’omplen del material que els cau damunt, i amb el pas del temps i amb unes condicions propícies, quan se solidifiquen aquests materials, els esquelets, formats per calç, s’integren dins els sediments compactats i passen a formar part de la roca. Els fòssils que observam als penya-segats corresponen als mol·luscs que vivien a les plataformes que avui conformen les marines de Migjorn, que es formaren al fons marí durant l’era terciària. Molt aviat, deixant enrere el caló, ens hem de fixar en el terra del costat esquerre del camí perquè no ens passi per alt la presència d’un forat quadrangular al terra. És l’obertura d’un amagatall on temps enrere s’hi desaven els productes de contraban, arribats per la mar, a l’espera de poder ser distribuïts. Aquests secrets, que és el nom amb què es coneixen, abunden al llarg de la costa de tota l’illa. Continuant el nostre camí, molt prest toparem la carretera d’accés a la platja, on hem començat l’itinerari.

Etapes

Iniciam camí: ens endinsam en el bosc
A prop de l’aparcament de ca sa Muda, en la mateixa direcció que prendríem per arribar a la platja de s’Amarador, començarem a caminar per trobar un desviament, a mà esquerra, on s’inicia l’itinerari de s’Amarador. Aquest caminoi ens fa entrar dins aquest bosc de pins (Pinus halepensis), savines (Juniperus phoenicea) i ullastres (Olea europea silvestris), amb abundants arbusts mediterranis, com ara la mata (Pistacia lentiscus), les estepes (Cistus monspeliensis, Cistus salvifolius i Cistus albidus), els aladerns (Phillyrea angustifolia i Phillyrea media), el romaní (Rosmarinus officinalis), el xiprell (Erica multiflora) i algunes espècies herbàcies com la garlanda (Lavandula dentata). Però ben prest el caminet ens duu cap al límit entre el bosc i les terres de conreu: de tot d’una ens topam amb una bassa o abeurador que fa un excel·lent servei a la fauna silvestre de la zona. Un poc més endavant, ens haurem de desviar del camí, cap a l’esquerra, i trobarem una caseta de roter construïda totalment amb pedra i de forma cònica. Aquesta construcció es coneix a la zona amb el nom de caseta de curucull. Al costat hi veurem un corral de pedra.

El llegat dels roters
Amb el nom de roters es coneix els conreadors que rebien terres pobres, normalment llunyanes de les cases de possessió i dels nuclis de població, per treballar-les a canvi d’una renda o delme (desena part de la producció de la terra). Les barraques són casetes de petites dimensions construïdes amb pedres que s’encaixen entre si sense necessitat de cap material que les travi. La coberta es fa amb branques de la vegetació dominant (pi, ullastre, savina … ) o bé amb pedres. Sovint les casetes tenen una cisterna associada, a dins o a fora, o bé un aljub o una bassa propera. La utilitat d’aquestes construccions és òbvia en aquests terrenys agrícoles, ja que complien la necessària funció de magatzem per a la producció d’ametles i de garroves, la de recer per als pagesos en cas de mal temps, la de cova per al resguard del ramat, la d’habitacle per mantenir-hi les eines del camp i fins i tot la de residència temporal per als roters en èpoques de feina intensiva al camp. Però hi ha barraques de molts de tipus repartides per tota la pagesia de Mallorca que podien ser usades també per pescadors, per carabiners que vigilaven la costa, per carboners, per nevaters … Dins els terrenys de propietat pública del Parc natural de Mondragó hi podem trobar un gran nombre de casetes de roter, totes d’origen agrícola. Les barraques de roter de bigues i les de curucull són les més abundants. Les primeres sovint es divideixen en dues cambres, una l’ocupava la bístia, a manera d’estable, i l’altra era l’habitatge per a les persones, amb un rebost, una llar i a vegades una cisterna. Les barraques de curucull normalment servien perquè hi descansassin els animals, són més petites, de sostre i portal baixos, i es caracteritzen sobretot per la coberta rodona, en forma de volta feta de pedra. Aquestes construccions són uns elements molt comuns en tot l’àmbit mediterrani des de l’època antiga. És durant el segle XVIII, quan es produeix el declivi de les incursions de pirates a Mallorca, en què es produeix la proliferació de les barraques per totes les marines mallorquines.

El color del bosc
Haurem de tornar enrere uns metres fins a retrobar el camí pel qual avançàvem; seguim cap a la nostra esquerra i tot d’una ens topam amb una nova via, més ampla. Prest passarem per un portell ample que s’obre en una paret seca de separació de tanques; aquest fet ens evidencia que, tot i caminar per un bosc, aquest espai ben segur que ha estat aprofitat per a la subsistència de la població al llarg del temps: les parets que el travessen no són simples delimitacions d’antigues propietats, sinó que també són tancats per al bestiar, així com els límits de les finques que indicaven als diferents treballadors fins on podien proveir-se dels recursos del bosc: la fusta, el carbó, la caça, la calç … Amb un poc de sort, i si avançam en silenci, hi podrem observar alguna tortuga de terra (Testudo hermanni), algun conill (Oryctolagus cuniculus), alguna llebre (Lepus granatensis), o aus com la tórtora (Streptopelia turtur), el puput (Upupa epops) o el tudó (Columba palumbus). Serà menys probable que hi vegem altres animals, també presents, com el sebel·lí (Burhinus oedicnemus), el xoriguer (Falco tinnunculus), el capferrerico (Parus major), el xorrec (Sylvia balearica) i altres busquerets (Sylvia spp.), l’eriçó (Erinaceus algirus), el ratolí de rostoll (Apodemus sylvaticus), la rata cellarda (Elyomis quercinus), el mostel (Mustela nivalis), la geneta (Genetta genetta), el mart (Martes martes), la serp de garriga (Macroprotodon cucullatus) o el calàpet (Bufotes balearicus). Al vessant esquerre del camí aviat identificarem una caseta de roter al costat d’un claper. Els clapers són acumulacions de pedres que es poden configurar com a simples munts o bé com a construccions més o menys consolidades. La finalitat que tenen és emmagatzemar les pedres que es retiren del camp per conrear la terra, i així proveir de pedra els pagesos per construir nous elements. Podem trobar clapers construïts amb una forma regular, on es deixen obertures i petites galeries que s’utilitzen per a la caça del conill amb fura (Mustela putorius). Les galeres són clapers llargs i amples, construïts a manera de paret seca. Pocs metres més endavant, continuant la marxa, apreciam una nova construcció de pedra: una cisterna de coll semicircular.

L’estany de s’Amarador
Girant cap a la dreta, descendirem de nivell uns metres i, baixant uns escalons, ens situarem vora la riba dreta del torrent de s’Amarador. Davant hi trobam el llit del torrent, que al seu pas per aquest tram sol dur aigua tot l’any. Algunes vegades la conjunció d’intenses pluges i de temporal marí aconsegueix trencar la franja d’arena i fer desembocar el torrent a la mar. Just abans d’arribar a la zona dunar es forma una zona d’aiguamoll que crea un hàbitat diferent. Aquest indret és el que dóna nom al torrent i a la platja: s’Amarador, ja que antigament els santanyiners hi amaraven el lli i el cànem per fer teixits, i els troncs per a la construcció. Aquest procés d’amarar les plantes i la fusta produïa una olor característica que convertia aquest indret en un lloc no gaire apreciat pel comú de la gent. El pas del torrent forma uns quants revolts, o meandres, enmig d’un terreny pla de material terrós que s’hi ha dipositat al llarg de les successives inundacions: és el que coneixem amb el nom de plana al·luvial. Aquestes terres permeten el creixement d’abundant vegetació en les proximitats de l’estany. La presència constant d’aigua, amb un grau de salinitat variable a causa de la proximitat de la mar, hi determina la supervivència d’espècies vegetals pròpies de les zones humides, com per exemple el canyet (Phragmites australis), els joncs (Juncus acutus), les saladines (Limonium companyonis i Limonium virgatum), la sosa grossa (Sarcocornia fruticosa) i la brossa (Ruppia maritima), aquesta darrera a l’interior de l’estany. Quant a la fauna, hem de parlar de la presència d’algunes aus aquàtiques, com el collblau (Anas platyrhynchos), la gallineta d’aigua (Gallinula chloropus) i la fotja (Fulica atra), que comparteixen l’espai amb la serp d’aigua (Natrix maura), la granota (Rana perezi), la llissa (Mugil cephalus), l’anguila (Anguilla anguilla) i la gambúsia (Gambusia affinis), aquesta darrera hi fou introduïda per fer front a la proliferació de mosquits. Molts d’invertebrats habiten aquest ambient (s’han identificat prop de 40 petits mol·luscs al Parc). Tot i que no els poguem observar amb assiduïtat, no podem deixar de fer menció de les nombroses espècies migrants que descansen i s’alimenten en aquests estanys en les èpoques de pas per les nostres latituds, com és el cas dels agrons blancs (Egretta garzetta) i grisos (Ardea cinerea), l’arner (Alcedo atthis), alguns rapinyaires com l’esparver (Hieraaetus pennatus) i l’àguila peixatera (Pandion haliaetus), i nombroses anàtides com el setmesó (Tachybaptus ruficollis). Continuant per aquest camí, deixarem finalment l’estany de s’Amarador per arribar al final de l’itinerari en un indret planer del bosc, al costat de la carretera d’accés i de la platja de s’Amarador. Per arribar-hi cal anar pel camí habilitat, doncs està prohibit trepitjar les dunes per no alterar aquest espai ni fer malbé la vegetació.