Etapas

La cala des Lledó
Per arribar a sa Dragonera, podem partir de Sant Elm o del Port d’Andratx. La travessia més curta és la primera i per això les barques ofereixen un horari més flexible, amb més sortides. Els catamarans del Port, per contra, són més grossos i ofereixen una perspectiva gairebé completa de la costa d’Andratx. Un cop que hem arribat al mollet des Lledó, podem pujar a parlar amb el personal del Parc, que ens informarà de tot el que necessitam saber per aprofitar millor la jornada. L’accés a la cala és immediat i si volem fer un bany només cal davallar uns escalons i capbussar-nos a l’aigua. Cal anar amb compte amb els grumers, ja que hi ha temporades en què es concentren dins el port. La cala és petita, de còdols, ombrejada per tamarells. Hi desemboca el torrentó de sa Cova, amb unes quantes marjades. Les mates s’hi han fet bones i assoleixen l’alçada d’un arbre. Els còdols garanteixen una aigua transparent, neta. Les roques que configuren la cala són conglomerats del miocè, que estan formats per la unió de pedres de diferents mides encastades en una matriu calcària. Com ja s’ha dit, les aigües i els fons marins que envolten sa Dragonera contenen una mostra representativa i ben conservada dels ecosistemes submarins de la Mediterrània occidental. Una breu bussejada ens permetrà veure una gran varietat d’animals marins: des de les pagellides i els crancs de roca fins a diferents peixos de litoral, com tutes, donzelles, fadrins, vaques, tords, sards, variades, salpes, etc. No convé deixar passar l’oportunitat de conèixer-los.

Camí de na Miranda
Des de les cases veim, a l’altra banda de la cala, la torre des Colomer. Ens hi hem de dirigir prenent el primer camí cap a la dreta. Passam uns antics galliners, un pinaret i, després d’uns revolts, entram dins es Tancat de tramuntana, que conserva unes marjades de sementers i d’oliveres. Avui aquests conreus es mantenen com a testimoni dels usos agrícoles d’un temps. També proveeixen d’olivó i de gra diverses espècies d’ocells. A la part darrere l’olivar veim el portitxol des Lledó, obert cap a llebeig, amb les barques atracades al moll. El camí fa un darrer gir que ens condueix a na Miranda. A l’esquerra hi ha un pinaret amb unes taules. Des del mirador veim la punta des Calafats i, just devora, els esculls disposats en fila, dentats. Cap a la dreta es distingeix l’Illa Mitjana, que gairebé sembla afegida a la costa de Sant Elm. Si ens giram cap a ponent, tenim una magnífica perspectiva de na Pòpia, amb el cim serrat per la banda de tramuntana i el far Vell encastat a la part més alta. Na Miranda fa honor al seu nom, que evoca la bellesa del paisatge. El camí segueix entre pinars i marjades d’oliveres. Passa per davant es Colomer, que sembla un decorat d’opereta, amb la seva torre merletada, el portal rodó i el finestró amb una plataforma perquè els coloms prenguin el vol. Finalment, el camí s’uneix a la pista principal del far, just abans del collet de tramuntana. Si seguim tot dret arribarem al far i si tombam cap a l’esquerra davallarem una altra vegada al port.

Retorn al port
De tornada, si miram cap a l’esquerra, veim el camí que hem fet quan pujàvem: les marjades, l’olivar, els sementers i es Colomer, que guaita des del pinaret. Tot plegat retallat sobre la mar del freu i la costa de Mallorca. Avançam cap a llebeig mirant de cara na Pòpia. Aquest puig de 352 metres d’alçada és el punt més alt de l’illa. La seva forma esbiaixada cap al nord segueix el mateix patró que la Serra de Tramuntana de Mallorca. Són relleus que es formaren com a conseqüència de forts plegaments que tingueren lloc durant el miocè inferior i mitjà. Com a conseqüència d’una compressió en direcció nord-oest, les roques del sòcol primitiu s’elevaren i s’encavalcaren les unes sobre les altres de manera que configuraren el relleu actual. Na Pòpia és un nom rescatat de l’oblit que avui és conegut pels visitants habituals de sa Dragonera. El seu origen és incert. Una hipòtesi és que deriva de popa. No la part posterior d’un buc, ni la part musculosa, blana, d’un cos, sinó el significat concret de ‘pit de dona o d’animal femella’ que trobam en el Diccionari Català Valencià Balear. Els lingüistes assenyalen que la imatge d’un pit no és estranya en la toponímia; l’acusada prominència cònica del cim fa pensar en la pertinència d’aquesta explicació. Na Pòpia també es coneix com el puig del Far Vell o el cingle de na Guinavera, que podria derivar de gavina, fent al·lusió a les nombroses colònies de gavines que hi habiten.

Aus marines i sargantanes
Les gavines i les sargantanes són els animals més conspicus de l’illa. La seva presència al voltant nostre arriba a ser, durant l’estiu, permanent. Cada racó de l’illa té una sargantana i una gavina disposades a fer-nos companyia, a compartir una estona amb nosaltres. El fresseig dels rèptils, com un eco de les nostres petjades, i l’escainar de les gavines —amb el xerricar de les cigales— componen la música singular dels camins de sa Dragonera. Les aus són un dels grups més interessants de sa Dragonera. Són importants les poblacions d’aus marines nidificants com el virot (Calonectris diomedea), el corb marí (Phalacrocorax aristotelis) i la gavina roja (Larus audouinii); les espècies de rapinyaires com el falcó marí (Falco eleonorae), i les aus migratòries que usen l‘illa com a lloc per alimentar-se i reposar. En canvi, la gavina vulgar és objecte de control demogràfic ja que les seves elevades poblacions poden afectar negativament la resta d’aus de l’illa. La sargantana (Podarcis lilfordi subsp. giglioli) és una subespècie exclusiva de sa Dragonera i, per això, és molt important conservar-la. Les sargantanes abans poblaven totes les illes Balears, però amb l’arribada de l’home i altres depredadors s’esvaïren i quedaren confinades a les illes petites i als illots.

Etapas

La costa de migjorn
Sortint cap a llebeig deixam enrere les cases del centre de recepció i, a la dreta, un altre habitatge que serveix per acollir els treballadors del Parc. El camí puja lleugerament i tot d’una tenim una perspectiva que ens permet comprovar les dimensions reduïdíssimes del portitxol des Lledó. En arribar al torrentó des Garrots hi ha uns redols de pinar. A la vorera del camí podem observar la rapa de frare, la rapa blava i la ceba marina. Aquest torrent desemboca a la Cala de s’Art. Antigament en aquest punt es pescava amb l’artet, un ormeig de ròssec per capturar gerret que era estirat pels mariners des de terra. El camí voreja la costa sud de l’illa i a la nostra esquena sentim la presència propera de l’illa de Mallorca. De tant en tant, algun vell pi s’alça a la vorera del camí i ens permet reprendre l’alè. Els ullastres i les lletreres, juntament amb les olivelles i els aladerns, dominen el paisatge. A la primavera, ens crida l’atenció la lletrera arbòria, perquè forma unes mates arrodonides molt vistoses, de color groc. A mesura que avança l’any, les fulles agafen tons vermellosos fins que cauen al ple de l’estiu per fer front a la sequera. Passam un abeurador construït arran del camí que recull l’aigua d’unes roques llises. Tot l’enginy era poc per preservar una mica d’humitat. Més endavant, a la part baixa del torrent de Cala Cucó, hi veim un aljub celat del segle XIX, una altra construcció, aquesta de més entitat, que servava l’aigua d’escorrentia i abeurava el ramat dispers per la garriga.

Cala Cucó i cala en Begur
Una desviació cap a la dreta ens permet veure, situats a pocs metres, un forn de calç i una sitja que encara es troben relativament ben conservats. El forn de calç data del segle XVIII. Va ser construït per abastir de calç les contínues reparacions que necessitaven les dues torres de l’illa, ja que el pas del temps i els atacs dels pirates en provocaven la degradació. Posteriorment, durant els segles XIX i XX, fou utilitzat en la construcció dels dos fars. La seva ubicació, al comellar de Cala Cucó, es deu al fet que hi trobam la zona de bosc més gran de tota l’illa; els pins del comellar proveïen de llenya per fer calç. El forn gairebé es pot veure des del camí del far des Llebeig, encara que es troba una mica tapat per la vegetació. La seva olla té un diàmetre d’uns 6 metres. Just al seu costat es construí la barraca dels calciners. Des d’aquí es veu Cala Cucó, l’única cala de l’illa formada per còdols i arena. Al llarg del camí, trobarem més torrenteres; el torrent de Cala en Begur, el torrent de ses Fontanelles i el torrent de la Cala des Llebeig. Entre el primer i el segon, el camí travessa una zona d’afloraments geològics del miocè, com els que hi ha a la zona des Lledó i na Miranda. Es tracta de conglomerats en els quals es poden apreciar còdols de diferents mides, procedents d’una antiga erosió fluvial, que es troben incrustats en una matriu calcària. Tot seguit arribam a un punt amb una bona panoràmica sobre el far i la torre des Llebeig. El camí s’acosta al penyal i gira cap a ponent, seguint la vessant sud del puig des Aucellers. A la toponímia recollida per Mascaró Passarius hi figura el puig amb aquest nom, que, segons Rosselló Vaquer, prové del més antic puig des Orxellers, ja que aquesta activitat, la recollida d’orxella, va ser-hi habitual. L’orxella és un colorant natural carmí, púrpura o violeta que es treu a partir de diversos líquens, principalment del gènere Roccella, que creixen als roquissars de muntanya. El colorant s’extreia amb amoníac i es comercialitzava en gerres com a pasta d’orxella. A l’edat mitjana s’emprava per tenyir draps preciosos.

La torre des Llebeig
La torre ha estat restaurada recentment i es pot visitar. Des de la torre des Llebeig hi ha un caminet que baixa a la cala del mateix nom. Una de les primeres referències conegudes sobre la utilitat de sa Dragonera com a talaia de vigilància la trobam a la crònica de la conquesta de Mallorca de Pere Marsili (1314), en què diu que «aquesta roca no és totalment inútil, puix la mà de Déu la posà enmig de la mar per servir de talaia». En un text de l’any 1342 es diu que és costum antic destinar homes (els anomenats dragoners) a l’illot per vigilar els perills de la mar i avisarne. Però la primera notícia de la construcció d’una torre de defensa a sa Dragonera és de 1550. Es tria el punt més alt de l’illa, el mateix en el qual, tres segles més tard, l’any 1851, s’aixeca el far de na Pòpia. L’any 1585 s’hi construeix una segona torre, la des Llebeig, que és l’única que es conserva en l’actualitat. Està situada al cap des Llebeig sobre uns penya-segats de 60 metres d’alçada. La seva finalitat era la d’impedir l’entrada de vaixells a la Cala des Llebeig, la qual no era visible des de la torre de na Pòpia, per aquest motiu no formava part del sistema de senyals. Presenta una planta circular i la cambra interior està coberta per una volta, també té un terrat envoltat per una pareteta feta de mescla i pedra. Vora la torre es poden observar les restes d’un sistema de recollida d’aigües pluvials amb un aljub. Vora aquest aljub es veuen encara les restes de quatre alfàbies enterrades que també servien per guardar aigua de pluja i que ja foren citades l’any 1658 quan els pirates les destruïren. El 1749 foren substituïdes per unes altres de noves.

El far des Llebeig
Al final del camí, hi ha el far des Llebeig, molt a prop de l’antiga torre de vigilància, a una alçada de 121 metres sobre el nivell de la mar. El far, il·luminat per la llum suau del ponent, és una mola gris com els penyals sobre els quals s’alça. La petita esplanada que l’envolta és una plaça buida que convida a passejar-hi. És un escenari inclassificable; un poc separat per la cala des Llebeig, el promontori del far sembla una illa en una altra illa. Va ser projectat per Eusebi Estada i entrà en funcionament l’any 1910 en substitució del far de na Pòpia. La instal·lació lluminosa era de vapor de petroli a pressió i el llum tenia l’aparença de tres llampades blanques equidistants separades cinc segons. L’any 1971, la necessitat de retirar el personal dels illots motivà la substitució completa de l’aparell, que passà a ser d’acetilè, amb canviador automàtic de camisetes i vàlvula solar. L’aparença passà a ser de llampades blanques cada set segons i mig. Actualment, disposa d’una instal·lació fotovoltaica de 12 volts, amb plaques solars a la coberta de l’edifici. L’abast del llum és de 20 milles.

Etapas

L’acollida des Lledó
Es Lledó és sempre punt d’arribada i punt de partida; el port natural on posam el primer peu sobre l’illa. Tot d’una topam les cases, ben damunt la cala, amb el centre d’interpretació. Just després, l’entreforc de camins. El de tramuntana, cap a la dreta, és un passeig relativament suau, amb pinars que ombregen alguns trams del camí i el mirador al cap dellà, amb una vista inèdita sobre el cornaló de ponent de la serra mallorquina. Entorn de les cases, les plantes de jardí es barregen amb la vegetació natural de l’illa. Tot i que s’eliminen, hi ha 46 espècies introduïdes en temps recents. També s’hi congreguen, entorn de les cases, les sargantanes, sempre a punt per espipellar unes miques de pa. A cap altre lloc de les Balears se’ns acosten amb tanta facilitat.Els biòlegs han estudiat les sargantanes amb molta paciència. Treballs recents demostren que la llepolia d’aquests rèptils pels nèctars de determinades flors en provoca la pol·linització. La caleta des Lledó té una llarga història. Un túmul talaiòtic s’aixecava on ara hi ha les cases. I als seus volants, entre els olivars, un centenar de tombes d’època romana foren destruïdes per rompre la terra per sembrar. Un poc més cap a l’interior, la cova de sa Font s’endinsa una vintena de metres fins a una bassa usada d’antic per abastir l’illa d’aigua bona. Vora la llacuna, s’hi trobaren bocins de gerres, anses, tests de tota època i un llumet islàmic que és una joia arqueològica arribada de la Mediterrània oriental.

Esculls, aromes…
Per començar, ens acull l’ombra reconfortant d’un pinaret amb aromes de romaní i de frígola (a l’estiu), amb la floració espigada del xiprell (a la tardor) o la més breu i trencadissa de les estepes (a la primavera). Gairebé tot l’any, hi veim el verd tendre de l’albada o el cendra clapat de groc de la sempreviva. Més amunt, un revolt ens acara al freu. En primer terme veim es Calafats. Però no tots: l’escull Negat i en Carnisser, per exemple, romanen sotaiguats a poca fondària i impedeixen la navegació. Adesiara, un trenc de l’aigua o una borra d’escuma els delata. Els pinars que deixam enrere contrasten amb els vessants desarborats que voregen bona part del camí. Pendents pronunciats on la garriga s’aferra a la roca i s’arrodoneix per resistir l’embat del vent. Els coixins espinosos de socarrell atapeeixen tot el litoral de l’illa. A mesura que ens acostam al cap, el cel s’espesseix de gavines. A l’època de cria, travessam el seu territori i això provoca una cridadissa que se sobreposa a la remor de la mar. Les veim ben a prop: els ulls, el bec i les potes de color groc llueixen sobre el plomatge blanc, molt pur al ventre i cendrós al dors. La gavina de mantell blau, que també li deien: un nom polit per a una au que ha perdut l’aura, com tot el que prolifera amb desmesura. L’ha guanyada, en canvi, la gavina de bec vermell o gavina d’Audouin, que s’ha vist desplaçada per la seva congènere, encara que avui es recupera visiblement.

Els secrets de l’illa
Sa Dragonera encara guarda secrets per descobrir. Les illes són un món a part, sovint simplificat. Per això són considerades els millors laboratoris naturals per estudiar l’evolució animal. També ho són per estudiar les relacions ecològiques entre els animals i les plantes. L’estudi de les interaccions ecològiques entre els habitants de les illes sembla més fàcil de realitzar que als continents. Recentment, s’han estudiat espècies que difícilment podrem veure però que formen part essencial dels ecosistemes de l’illa: les ratapinyades. Habitants seculars de la coves, actualment viuen en indrets poc freqüentats, com les escletxes dels roquissars. A sa Dragonera, se n’han detectat sis espècies diferents. La més abundant és la ratapinyada de coa llarga, que té una distribució més o manco regular per tota l’illa, excepte als llocs on la densitat de gavines és molt alta. L’existència de construccions com les cases i els fars permet la presència d’espècies adaptades als ambients humanitzats, com la ratapinyada comuna. La més gran diversitat d’aquests mamífers s’ha detectat a la zona de tramuntana. El nord-est de l’illa és el lloc de cria més probable del virot i de la baldritxa, les poblacions dels quals encara són poc conegudes, però importants des del punt de vista de la conservació de la natura.

El far de Tramuntana
El far de Tramuntana està situat a dos quilòmetres del port a una altura de 65 metres sobre el nivell de la mar i l’abast de la llum és de 14 milles. L’edifici és de planta quadrangular, aixecat sobre una excavació a la roca calcària. Les parets són de pedra viva amb les cantonades i les rebranques de les finestres de marès. L’interior de l’edifici va ser restaurat l’any 2003. S’enderrocaren les parets mitjaneres que separaven les cambres de l’habitatge dels torrers per deixar una sala única d’acollida als visitants. L’exposició actual, «En els camins de la mar», completa la informació sobre el parc natural de sa Dragonera del centre de recepció. Es tracta d’una visió de l’illa com a lloc de pas en les rutes marítimes cap a la Península, amb tot el que això implica des del punt de vista geogràfic, històric i humà.

Etapas

Es Tancat
Sortim des Lledó cap al far des Llebeig. A quatrecents metres ens trobam l’indicador del coll Roig i del far Vell. Travessam el portell des Tancat i ens internam per antigues marjades avui menjades per la garriga, entre algunes mates i ullastres que s’han fet bons dins aquesta terra. Aquí s’hi conrava una mica d’hort, alguns fruiters —pomeres, cirerers, ametllers, oliveres—, i uns quartons d’ordi o de civada per a les ovelles, que també aprofitaven la pastura natural de la garriga. La caseta des Tancat ha estat restaurada i té una porxada que serveix d’aixopluc a l’hivern o de zona d’ombra a l’estiu. És un bon lloc per aturar-se a berenar. Ens protegeix, a més de la casa, la presència simbòlica de la paret des Tancat, feta de pedra en sec amb la carena pintada pels líquens i per les dejeccions de les gavines, que, en l’època de cria, l’empren com a talaia, una cada vint metres, com els sentinelles a la seva fortalesa. Des des Tancat, el camí de na Pòpia —que va ser restaurat l’any 2005— puja fins al coll Roig, on podem observar la costa nord de Mallorca i els penya-segats de sa Dragonera. Més endavant, més o menys a la meitat del recorregut, arribam al tram més pla de tot el camí. En aquest indret comença el torrentó des Garrots. La vegetació de l’illa es refà lentament de l’antiga explotació tradicional, especialment intensa en els comellars; uns vells ullastres ombregen el camí.

Espadats de tramuntana
Als penyals de tramuntana s’hi conserven protegits, gràcies a la inaccessibilitat del paratge, dos arbusts que antigament devien ser-hi més abundants, el garballó i el boix. Tant l’un com l’altre eren molt apreciats en la petita indústria manufacturera. El garballó —que també podeu veure just devora les cases des Lledó— s’usava per a l’obra de palma: graneres, senalles, paneres, ventadors… El cor tendre de la soca era comestible i els exemplars de sa Dragonera eren de mida considerable, com ens indica la crònica de fra Pere Marsili de principi del segle XIV: “No ha neguna cosa de fruyts, ni de terra alscunas cosas naxents, sinó solament rayls de palmna fada, las quals en cathalanesch apeylam bargueyons, e d’aquests ha sobremanera molt beyls e grossos e saborosos, que semblants no’n són atrobats en las ylas balears…” Però la vegetació més pròpia dels espadats són: la violeta de penyal, de la família de les lleguminoses, amb les flors grogues i oloroses —una aroma dolça, afruitada i fugissera—; la maçanella, amb les fulles finament vellutades d’un gris platejat i les flors reunides en capítols d’un groc molt viu (quan s’assequen es dauren i agafen la consistència d’un paper de seda envellit), i l’escabiosa (o col de penya) amb els capítols florals llargament pedunculats, abundants, amb flors vistoses, blaves o un poc rosades.

Ocells de penyal
Els penyals són també l’àmbit de les aus i l’ampit des del qual podem contemplar-les gairebé cara a cara. Els corrents d’aire ascendents que s’hi formen ens permeten apreciar l’espectacle sempre canviant del seu vol: el planeig, les acrobàcies, els jocs en l’aire de gavines i falcons, tan diferents en tot. El Falco eleonorae (o també falcó de la reina) és una au amb una capacitat prodigiosa per al vol. Habita els penyals de sa Dragonera, on arriba procedent de Madagascar i l’Àfrica oriental. Cria durant la tardor, coincidint amb l’arribada dels petits ocells migratoris, dels quals s’alimenta preferentment durant aquesta època. En canvi, durant l’estiu caça insectes al vol, fent piruetes dificilíssimes, atrapant-los amb les arpes. La silueta negra i bellugadissa del falcó de la reina no es pot confondre amb la del corb —les ales més rodones, el vol més pausat—, que també es veu a vegades per sa Dragonera.

El far de na Pòpia
La farola vella de na Pòpia o, més breu, el far Vell, és un dels fars més antics de les Illes Balears. Es va construir l’any 1851 damunt l’emplaçament d’una antiga torre de defensa, que va començar a ser esbucada el dia 16 de setembre de 1850. És un far singular per moltes raons: per l’altura on es troba, damunt el cingle de na Guinavera, al caire d’un penyal aplomat de 352 metres; per la bellesa arquitectònica de l’edifici, encaixat en la roca, esglaonat seguint els desnivells del terreny i amb un camí sostingut per marjades de pedra en sec; pel fet d’estar situat en un paisatge excepcional, una illa especialment valuosa des del punt de vista ecològic, que avui és Parc Natural, i, finalment, per la seva curta història, ja que l’any 1910 va ser substituït pels fars de Tramuntana i des Llebeig a causa que molts de dies, especialment durant l’hivern, el far es feia invisible, immers en les masses de núvols que es concentren al cim de na Pòpia. Tot plegat el fa un dels fars més emblemàtics de les Illes Balears i segurament un dels que més literatura ha generat. Potser és el far al qual millor escau aquesta sentència de Predrag Matvejevic del seu Breviari mediterrani: «Els fars són un tipus particular de temples mediterranis…»