Parc Natural de s’Albufera des Grau

Etapes

Centre de Recepció-Interpretació Rodríguez Femenias
El recorregut parteix del Centre de Recepció-Interpretació, que podem visitar abans o després de realitzar l’itinerari. Ofereix una exposició permanent sobre els ecosistemes de s’Albufera des Grau i la projecció d’un audiovisual sobre s’Albufera. És el punt de partida de les visites guiades i altres activitats que s’ofereixen dins el Parc. A l’aparcament del centre de recepció s’hi pot deixar el cotxe i, si continuam per la carretera uns 200 metres, arribarem fins a una rotonda amb una olivera. Al costat esquerre de la rotonda trobarem una barrera de fusta d’ullastre i una escala de pedra per on passarem. Aquí comença l’itinerari. Sols començar l’itinerari trobarem, a mà dreta, unes pantalles de fusta darrere les quals podrem gaudir d’una vista panoràmica de la Cala de sa Font sense molestar l’avifauna. Si continuam per l’itinerari, arribarem a una bifurcació del camí on haurem de girar a la dreta i, després, a pocs metres, tornarem a haver de girar a la dreta per arribar a la Punta de les Ànedes.

Observar les aus des de la Punta de ses Ànedes
Baixant a la Punta de ses Ànedes, hi ha dues pantalles de fusta a mà esquerra i una caseta de fusta davant la qual podrem observar les aus d’una manera privilegiada sense que aquestes notin la nostra presència. Les aus que observam des d’aquest paratge utilitzen la llacuna com a zona de descans i alimentació. Algunes d’aquestes aus viuen durant tot l’any a s’Albufera (sedentàries), mentre que altres sols romanen allí temporalment (migratòries). Entre les aus migratòries podem distingir les que procedeixen del nord d’Europa, que estan a la llacuna entre els mesos de novembre i febrer (hivernants), i les que provenen d’Àfrica i ens visiten per passar l’estiu i criar (estivals). Les aus aquàtiques que observam de manera més fàcil són les fotges (Fulica atra), l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), els corbs marins (Phalacrocorax carbo), el rabassot (Aythya ferina), l’agró gris (Ardea cinerea) i el camallarga (Himantopus himantopus), entre d’altres. A més, hi podrem veure altres espècies emblemàtiques, com l’àguila peixatera (Pandion haliaetus) i la milana (Milvus milvus). Les fotges (Fulica atra) són les aus més nombroses del Parc: de color negre i amb el bec blanc, són especialment abundants a l’hivern, tot i que una petita població roman durant tot l’any a la llacuna. S’alimenten de plantes com les hidròfiles (Ruppia cirrhosa i Potamogeton pectinatus). El corb marí gros (Phalacrocorax carbo subsp. sinensis), de color negre i cos estilitzat, arriba durant l’hivern en gran nombre des de Dinamarca, Holanda i Alemanya per a alimentar-se de peix. Els camallarga (Hymantopus himantopus) són de color blanc i tenen les cames llargues i els peus plans, la qual cosa els permet caminar per damunt el fang. Quan se senten en perill emeten un crit característic i, per això, a les Illes se’ls ha posat el nom popular d’avisadors. No resulta estrany veure en ocasions l’espectacular activitat de l’àguila peixatera (Pandion haliaetus) mentre pesca a la llacuna llises i anguiles amb les urpes. En algunes zones de s’Albufera hi ha posadors, que les aus empren com a lloc de descans i vigília. Després d’observar les aus, continuam el nostre itinerari i tornam pel mateix camí que ens ha conduit a la Punta de ses Ànedes.

La vegetació de zona humida de la cala de Santa Madrona
Un centenar de metres més endavant arribarem a la cala de Santa Madrona, on podem observar al costat de l’aigua la vegetació típica de les zones humides. Es tracta d’espècies hidròfiles (d’aigua dolça), com el canyís (Phragmites australis) i la campaneta de la Mare de Déu (Calystegia sepium), o halòfiles (d’aigües salobres), com determinats joncs (Scirpus maritimus i S. littoralis), el tamarell (Tamarix africana) i el salicorn fi (Salsola soda). També apareixen espècies de joncs, com el Juncus subulatus, J. acutus o J. maritimus. Continuarem l’itinerari fins que trobem un camí més ample. Des d’aquest punt podem tornar a l’inici de l’itinerari, girar a l’esquerra, o seguir la resta de l’itinerari, girant a la dreta. Si seguim fent l’itinerari, hem d’anar sempre cap a ponent, fins a trobar un desviament a mà dreta que ens conduirà cap a la part final del recorregut, just davant els illots anomenats Illot d’en Mel i Illot des Cagaires.

Els illots de l’interior de la llacuna
A la part occidental de s’Albufera hi ha tres illots. El de major extensió rep el nom d’Illot d’en Mel: aquí trobarem l’única població de sargantana balear (Podarcis lilfordi) que habita a un illot interior. Podem observar també l’Illot d’en Petit o des Cagaires, un petit escull, inconfusible pel seu color blanc a causa de les dejeccions que hi deixen multitud d’exemplars de corb marí. També dins la llacuna veurem l’Illot des Pardals i l’Illot des Soldat. La importància de conservar la sargantana de l’Illot d’en Mel condiciona la gestió de l’aigua que es fa a s’Albufera des Grau, ja que una baixada molt gran del nivell de l’aigua en posaria en perill la supervivència: això facilitaria l’arribada a l’illot de potencials depredadors, com els gats i els marts.

Es Prat
Un poc més endavant, just abans del final de l’itinerari, trobarem dues pantalles més de fusta. Des d’aquest punt podrem gaudir d’una vista panoràmica des Prat de s’Albufera. Es Prat de s’Albufera és una zona impermeable i gairebé plana que queda inundada durant l’hivern. Constitueix un hàbitat idoni per a moltes espècies vegetals, com les orquídies, i per a alguns animals, com les libèl·lules emperador, els ànecs, els granots i els marts. Durant els anys cinquanta, es Prat es va convertir en una zona on es cultivava arròs, tot i que aviat es va abandonar aquesta activitat perquè era poc rendible. Actualment, per la zona hi passegen, de manera esporàdica, vaques de raça menorquina.

L’activitat agrària del Parc
Des d’aquest punt poden veure’s, darrere es Prat, les planícies de Favàritx, planícia actualment agrícola on hi ha diversos llocs, com sa Boval Vella, l’estància des Prat i sa Bovaleta i, al fons, el monument geomorfològic de sa Sella, amb la seva forma típica de cadira de muntar a cavall. Els llocs són les unitats socioeconòmiques rurals de l’illa. Actualment, la principal activitat dels llocs és la cria de bestiar boví per fer a formatge, amb un sistema de producció semiextensiu. Aquest sistema de producció, juntament amb la rotació tradicional dels cultius (a les terres de sembra o sernes), ha configurat una estructura del territori amb un mosaic de zones de pastura, zones de cultiu i zones boscoses. Aquesta estructura permet mantenir la qualitat paisatgística i l’existència d’una elevada biodiversitat. El manteniment dels usos que són compatibles amb la conservació dels valors naturals és un dels principals objectius de la gestió del Parc Natural de s’Albufera des Grau.

Etapes

Centre de recepció e interpretació Rodríguez i Femenias
El recorregut comença davant el centre de recepció i interpretació del Parc natural de s’Albufera des Grau. Aquest centre es dedicà a l’il·lustre botànic menorquí Joan Joaquim Rodríguez i Femenias, estudiós de principi de segle XX, que va fer el primer catàleg exhaustiu de la flora de Menorca, a més de nombroses aportacions al coneixement del món de les algues i la flora en general. El centre va començar a funcionar el mes de gener del 2004 i ofereix la possibilitat de veure-hi una exposició permanent sobre els ecosistemes de s’Albufera des Grau i de gaudir de la projecció d’una audiovisual sobre aquesta zona protegida. És el punt de partida de les visites guiades i altres activitats que ofereix el Parc. Podem deixar el vehicle a l’aparcament del centre de recepció i, seguint la carretera cap a la llacuna, a uns 200 metres, trobarem la rotonda de l’olivera. Després de passar la barrera d’ullastre que hi ha a mà dreta de la rotonda, comença el camí del nostre itinerari.

La diversitat vegetal
Al cap de pocs metres d’haver passat la barrera, ens trobam amb un desviament a mà esquerra pel qual arribam fins a l’aguait d’en Biel, una caseta de fusta des d’on podem observar les aus de la cala de sa Font. Tornam fins al camí principal i continuam per un pendent suau fins a arribar a 20 metres sobre el nivell de la mar, just per damunt dels penyals més alts de s’Albufera des Grau (dalt Es Tamarells). Molt aviat el camí es bifurca i continuam pel de l’esquerra, on tot seguit hi ha una barrera d’ullastre pel costat de la qual hem de passar. En aquesta zona hi és present la comunitat d’ullastre (Olea europaea var. sylvestris) i d’arangí bord (Prasium majus), anomenada Prasio-Oleetum o ullastrar menorquí. Els arbres més característics que acompanyen l’ullastre són la mata (Pistacia lentiscus), la llampuga (Rhamnus alaternus) o els aladerns (Phillyrea media i P. latifolia). Entre altres plantes termòfiles, és a dir, adaptades a viure en llocs on les temperatures són elevades, destaquen la mula (Euphorbia dendroides), que perd la fulla a l’estiu; la trompera (Ephedra fragilis), amb formes capritxoses modelades pel vent, i l’argelaga (Calicotome infesta), que a la primavera omple de groc el camí. Aquests penyals orientats cap al nord tenen espècies interessants de floració hivernal, com les asses grogues (Narcissus tazetta) o l’allassa blanca (Allium triquetrum).

Les orquídies
Per les zones on l’itinerari travessa espais oberts, a principi de primavera és freqüent trobar-hi multitud d’orquídies, com les mosques grogues (Ophrys lutea), les mosques petites (O. bombyliflora) i els galls (Serapias lingua). Les orquídies a Menorca són de mida petita però molt variades, són els escalons més moderns de l’evolució floral. De fet, la forma de les seves flors és un mecanisme molt eficaç per atreure els insectes i així ser pol·linitzades.

La sargantana balear a l’illot d’en Mel
Al primer tram de l’itinerari, si miram cap a la part occidental de s’Albufera, podrem observar els illots. El de més extensió és l’illot d’en Mel, que és l’únic illot interior de les Illes Balears en el qual viu una població de sargantana balear (Podarcis lilfordii). Aquesta espècie és un endemisme de Mallorca i Menorca, que ha experimentat un procés d’evolució diferenciat a causa de l’aïllament geogràfic i que ha donat lloc a subespècies diferents a cadascun dels illots. La sargantana de l’illot d’en Mel va ser descoberta el 1999, fet que va suposar una aportació al coneixement de la història ecològica antiga de s’Albufera. La sargantana balear va desaparèixer de l’illa de Menorca amb l’arribada de l’ésser humà i els depredadors que aquest hi va introduir. L’existència d’aquesta espècie fa pensar que la llacuna que envolta l’illot d’en Mel no s’ha assecat almenys durant els darrers mil·lennis, ja que d’altra manera els depredadors la haurien extingit.

Urbanització Shangril·là
Continuam el camí travessant més barreres d’ullastre i arribam davant una casa habitada, vestigi de la urbanització Shangril·là. Aquest és el nom que es va donar a un projecte urbanístic que durant la dècada dels setanta havia d’ocupar tota la superfície sud de s’Albufera. S’hi preveia la construcció d’un camp de golf i la transformació de la llacuna en un port esportiu. Sens dubte, la transformació territorial i paisatgística de la zona hauria estat extrema. Una sèrie de moviments ciutadans van donar l’alerta pel que fa als impactes ambientals que podia tenir el projecte, veus que van ser escoltades per les administracions públiques, que van iniciar un procés de planificació urbanística i d’esponjament d’una zona que ja es trobava construïda. Aquest procés va culminar en part amb la declaració l’any 1995 del Parc natural de s’Albufera des Grau.

Mirador de ses Puntes
Seguim el camí i finalment arribam a ses Puntes, en què trobam uns bancs de pedra on podem descansar i gaudir del paisatge. El mirador és un punt privilegiat des d’on es pot veure a mà esquerra la punta de na Verda, a mà dreta la cala de Llimpa i enfront la zona de sa Gola. La punta de na Verda està coberta per una vegetació forestal i arbustiva típica. Mirant cap a la cala de Llimpa es pot observar la cobertura vegetal de les vores de s’Albufera amb jonc boval (Scirpus maritimus), salada (Halimione portulacoides) i qualque tamarell (Tamarix africana), que donen refugi a diverses espècies d’aus a l’època reproductora, com la fotja (Fulica atra) i el setmesó (Tachybaptus ruficollis). Cap a sa Gola es pot veure una massa de pins, i darrere, la mar.

Formació de s’Albufera des Grau
El mirador de ses Puntes és un bon lloc per comprendre la formació de s’Albufera des Grau. La superfície d’aigües lliures de s’Albufera és de 70 hectàrees. La profunditat és molt variable, amb una fondària màxima de 3 metres i una mitjana de 1,37 metres. El valor màxim arriba quan hi ha moltes pluges, i els valors més baixos tenen lloc a l’estació estiuenca, quan les pluges han cessat i l’evaporació és més intensa. S’Albufera té una forma estreta i allargada amb un perímetre irregular, i està situada en terrenys del període carbonífer, que van aflorar de la mar fa uns 200 milions d’anys amb la formació de la serralada herciniana. L’origen de la llacuna es deu a la presència d’una falla sobreexcavada per un riu durant les eres geològiques en què el nivell de la mar estava molt per sota i la pluviositat era més alta que l’actual. Ja durant l’era quaternària el nivell de la mar va pujar i es formà una barra dunar que va afavorir la formació de l’albufera i l’acumulació de gran quantitat de sediments, els quals van conformar el pla de Favàritx i el prat de s’Albufera tal com els coneixem avui dia. Aquí acaba l’itinerari. Podem tornar fins al centre de recepció i interpretació pel mateix camí d’anada.

Etapes

Un paisatge singular
El cap de Favàritx és un dels indrets més singulars de Menorca, un espai on la geologia i la tramuntana configuren el paisatge i on les condicions ambientals extremes han facilitat l’aparició de nombroses plantes exclusives d’aquest territori. Des del punt de vista geològic, és un dels paisatges més antics de totes les Balears. El substrat rocós domina el paisatge, format per esquists foscos, anomenats llosella, i per gresos també de color gris fosc, ambdós formats als fons marins durant l’era paleozoica. Els plecs i les fractures de les roques són conseqüència d’unes tensions enormes succeïdes a final del Carbonífer (fa entre 280 i 360 milions d’anys), que aixecaren els sediments acumulats al fons del mar i formaren grans cadenes de muntanyes, així com la primitiva Menorca.

Cos des síndic
Abans d’arribar al far, trobam una bassa temporal de gran importància ecològica, es Cós des Síndic, que es forma quan hi ha temporals i que serveix de zona de cria per a algunes aus limícoles.

Els socarrells
La gran exposició al vent sec i salat de tramuntana és el principal condicionant de la vegetació de Favàritx. Des del punt de vista botànic, destaquen, per darrere de les comunitats d’ensopegalls i fonoll marí, les comunitats de socarrells. Socarrell és el nom genèric que es dona a un conjunt de plantes espinoses, amb forma de coixinet i de fulles reduïdes que trobam a prop de la mar i als illots. Formen la comunitat vegetal amb major nombre de plantes endèmiques. A Favàritx, on la força del vent i els esquitxos de la mar tenen una gran amplitud, hi podem observar diverses espècies. A l’interior d’aquests, protegides del vent i de la sal, s’observen altres plantes fràgils, com l’endèmica margalideta de la mar.

Control d’espècies invasores
A fi de mantenir la biodiversitat en el parc es controla la presència d’espècies invasores, perjudicials per a la flora i la fauna autòctona, com és el cas del bàlsam, coneguda popularment amb el nom de patata frita (Carpobrotus edulis), planta sud-africana que s’estén com una catifa i recobreix ràpidament el sòl i les roques nues, i com a conseqüència elimina part de la flora local endèmica. Dins el parc aquesta planta provoca un problema de conservació, sobretot a la zona de Favàritx, on va arribar a cobrir més de 4 hectàrees. Periòdicament es realitzen actuacions per erradicar-la.

Etapes

El Camí de Cavalls és un sender històric de 185 km que ressegueix la costa de l’illa. Té 20 trams, dos dels quals transcorren dins el parc natural. Els seus orígens semblen situar-se en temps del rei Jaume II. Durant els períodes de sobirania angleses i franceses se’n va mantenir l’ús. Per exemple, durant el primer període de sobirania anglesa, el governador Richard Kane, l’any 1736, el considerà com un “camí reial” i, com a conseqüència, ordenava mantenir-lo “net i transitable com es feia antigament”. El Camí de Cavalls es va recuperar per a l’ús públic després d’anys de reivindicacions populars. Finalment, responent a aquesta demanda social, l’any 2000 s’aprovà al parlament de les Illes Balears la Llei de Camí de Cavalls amb l’objectiu de consolidar-ne l’ús general, lliure i gratuït.