Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera

Etapes

Estany des Peix
Durant tot l’itinerari seguirem la vorera de l’estany des Peix. Es tracta d’una badia natural que encara manté una comunicació amb la mar per un pas que es coneix com sa Boca. Aquest canal permet que les aigües de l’estany puguin anar-se renovant amb les de la mar.
També serveix per donar entrada a barquetes que utilitzen l’estany des Peix com a refugi. La poca fondària d’aquest pas només permet l’entrada d’embarcacions de petites dimensions. Aquesta pràctica es realitza a la badia des de temps històrics, i ja l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en deixava constància a les seves cròniques.
La relació antròpica amb aquesta zona no s’ha limitat a la part marina. Als marges de l’estany des Peix se situen algunes zones de conreu i cases de pagès. Els camins d’entrada a les finques presenten altes i característiques parets seques, que confereixen un aspecte especial a la zona.

La diversitat d’ambients
Sense cap dubte, el més representatiu d’aquesta zona són els diferents ambients marins i litorals que es presenten.
La part submergida de l’estany des Peix es caracteritza per una comunitat formada per l’associació d’una alga verda (Caulerpa prolifera) i una planta fanerògama (Cymodocea nodosa). A la zona del canal d’entrada, sa Boca, s’hi troba una praderia de posidònia (Posidonia oceanica) a cota zero, és a dir, que creix fins al mateix nivell de la mar.
Els ecosistemes que podrem veure al llarg de l’itinerari constitueixen una alternança de platges d’arena i petites cales de roca. La diferent morfologia dels trams litorals permet l’assentament de diferents comunitats vegetals: a les zones més influenciades per la inundació de les aigües salines de l’estany podem trobar-hi solseres (gènere salicornia) i joncs. A continuació es desenvolupa un important savinar litoral. Al llarg del recorregut també podrem veure diferents espècies de saladines (Limonium sp.), algunes de les quals són endèmiques de Formentera.
Seguint el nostre itinerari arribarem a un petit racó on, entre savines i a la vora de l’aigua, hi ha unes casetes de pescadors. Aquestes senzilles estructures, fetes de fustes i amb sostre de fulles de palmera i altres materials vegetals, serveixen per guardar i protegir tant les embarcacions com els ormeigs i les arts de pesca. La utilització de l’estany des Peix com a port natural des de fa molts d’anys li ha conferit aquest caràcter tan especial, estretament relacionat amb els vaixells i la cultura de la pesca.

Estanyets de Can Marroig
Seguint l’itinerari, i després de caminar per la part que passa més allunyada de la vora de l’aigua, arribam a la zona coneguda com els Estanyets. Es tracta d’un conjunt de petites basses les quals, juntament amb el braç que separa l’estany des Peix de la mar, es coneixen com ses Bassetes. Tenen un passat relacionat amb l’explotació salinera, ja que es considera que son de les salines més antigues de Formentera, i que datarien del temps dels romans.
El conjunt està format bàsicament per dues llacunes més grans, separades pel camí de terra per on discorre el nostre itinerari. Completa el conjunt una sèrie de dics separadors, sobre els quals creix vegetació halòfila (solseres, saladines, etc.). Les característiques dels dics separadors amb vegetació pròpia i les platgetes d’arena i llim que es formen a les vores de les llacunes converteixen aquesta zona en un punt molt important per a la nidificació, alimentació i descans d’un gran nombre d’aus aquàtiques.
Entre els ocells presents cal destacar el nidificant picaplatges camanegra (Charadrius alexandrinus) i les colles de xerraires (Himantopus himantopus) i d’ànnera blanca (Tadorna tadorna) que venen aquí a alimentar-se. Aquestes dues darreres espècies són nidificants a Formentera, però només utilitzen la zona dels Estanyets per descansar i menjar. Entre els visitants habituals destaquen els martinets blancs (Egretta garzetta), els agrons grisos (Ardea cinerea), els xatracs becllarg o llambritja de becllarg (Sterna sandvicensis), els corbs marins (Phalacrocorax aristotelis) i els corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo).

Caló de s’Oli
Una vegada passada la zona dels Estanyets de Can Marroig, travessant una àrea d’aparcament arribem a una passarel·la de fusta que ens conduirà a través d’un savinar litoral molt ben conservat fins a la costa, a un àrea coneguda com Es Caló de s’Oli. Es tracta d’una badia oberta des d’on es pot contemplar el port de la Savina, la part d’Illetes fins al pas des Trucadors i on la vista es perd cap a s’Espalmador i l’illa d’Eivissa.
Aquesta zona es caracteritza per una costa rocosa baixa, ben protegida dels temporals de Llevant i Ponent. Des del punt on acaba l’itinerari es contempla el conjunt de casetes de pescadors que se situen en aquesta part de la costa, cap a la punta de sa Pedrera de Can Marroig. L’àrea submergida de la costa destaca per la dominància d’una extensa i espectacular praderia de posidònia (Posidonia oceanica). A finals d’estiu o principis de tardor la planta perd les fulles, i a la costa es formen grans acumulacions d’aquestes restes vegetals. Aquest és un factor que condiciona en gran mesura la supervivència de les plantes terrestres properes a la costa, ja que aquestes fulles, transportades pel vent, seran pràcticament l’únic aportament orgànic que rebran.
Les plantes terrestres que trobem aquí estan adaptades a les dures condicions de vida d’aquesta costa rocosa, i poden suportar els elevats nivells de salinitat i la falta de recursos hídrics. Una de les espècies que es pot veure és el molinet (Silene cambessedesii), d’aspecte delicat i endemisme de les Pitiüses i de la costa llevantina peninsular.
Després d’aquest primer cordó vegetal se situa una altra formació caracteritzada per la savina (Juniperus phoenicea subsp. turbinata). El savinar litoral present en aquesta part de la costa de Formentera es troba ben conservat, amb espècies acompanyants molt interessants.

Etapes

Camí de sa Guia
Partint del port de la Savina, al costat del moll de pescadors trobam una petita rampa que puja cap a un camí de terra, el camí de sa Guia. En aquest punt comença el nostre itinerari. Ens trobam davant d’un llarg camí lineal. Des d’aquest primer punt una mica més elevat podrem gaudir, per una banda, d’una bona vista de s’estany Pudent, i, per l’altra, de la mar i la panoràmica de la platja des Cavall d’en Borràs.
La industria salinera va estar en funcionament a l’illa de Formentera fins a principis dels anys 80. S’estany Pudent jugava un paper fonamental en el procés, ja que actuava com a gran estany preconcentrador de la sal, des d’on passava l’aigua cap a les salines d’en Ferrer i les salines d’en Marroig.
Al llarg d’aquest recorregut podrem contemplar nombroses estructures relacionades amb l’antiga explotació salinera de Formentera, com ara els vells guafes, grans dipòsits fets amb parets de pedra seca on s’emmagatzemava la sal. També sa Sèquia, un canal artificial del segle XIX que l’Església ordenà obrir amb l’objectiu d’evitar l’aparició de malalties degudes a les aigües estancades. El canal existent avui en dia correspon a la segona boca que es va construir, ja que la primera va quedar tancada amb la construcció d’un viver per guardar viu el peix que es pescava a s’estany Pudent. Encara es pot observar l’estructura d’aquest viver a la boca de sa Sèquia.
Passada sa Sèquia, el camí discorre entre un savinar litoral sobre un sistema dunar molt ben conservat i la primera línia de costa. Aquesta part del litoral presenta una alternança de petites cales de roca amb platgetes d’arena. A les caletes podem veure grans munts de restes de posidònia que la mar treu durant els temporals. Aquestes restes tenen una sèrie de papers fonamentals en l’establiment i l’equilibri de les comunitats presents en aquesta zona: d’una banda, protegeixen la costa dels possibles temporals, de l’altra, són gairebé l’únic aportament de matèria orgànica que rebran les plantes de les dunes.
El trajecte continua el seu recorregut al llarg de l’antic camí de sa Guia, per on el tren de les salines transportava la sal des dels estanys saliners fins al port de la Savina.

Salines d’en Marroig
Es tracta d’un conjunt d’estanys saliners disposats de manera allargada de sud a nord. Tenen connexió amb s’estany Pudent per la part més meridional, i amb els estanys cristal·litzadors per la part més propera al molí de sa Sal (al nord). Des del camí podrem veure el canal d’escorrentia i el canal circumval·lador que les envolta. El primer tenia per funció tractar d’evitar la mescla d’aigües dolces amb la dels estanys. El segon canal transportava les aigües amb elevades concentracions de sal cap els estanys desitjats en cada moment.
A més de l’interès patrimonial i etnogràfic, aquesta zona també té una gran importància des del punt de vista de la conservació. L’abandonament d’aquests estanys ha permès que es doni la precipitació de diferents tipus de sal (sal de magnesi, guix, etc.) que ha donat lloc a una sèrie de comunitats vegetals de gran rellevància i exclusivitat, dominades per diferents espècies del gènere Limonium. Igualment, és una zona de cria del picaplatges camanegre (Charadrius alexandrinus) i de l’ànnera blanca (Tadorna tadorna). Altres espècies també arriben a aquesta zona per alimentar-se i descansar.
El recorregut pasa vora el pou des Marés, que a més d’aigua per beure, abastia les locomotores del tren de la sal i acaba vora el molí de sa Sal, també conegut com molí des Carregador. En les primeres etapes de les salines aquesta estructura consistia en un molí de vent per moldre la sal. Al costat hi havia una plaça on s’amuntegava la sal i un magatzem per guardar-la. En aquells temps, la càrrega dels vaixells es feia també des d’aquest punt de la costa, i només podien arribar-hi petites embarcacions. Posteriorment el lloc per moldre sal i carregar-la als vaixells es traslladà al port de la Savina.

Ses Illetes
Un cop passat el molí de sa Sal ens endinsem en la zona coneguda com ses Illetes. Es tracta d’un seguit de petites platges d’arena blanquíssima i aigües transparents i netes, amb un sistema dunar representatiu i ben conservat.
La primera línia del sistema dunar està representada per una progressió de plantes halòfiles, entre les quals destaquen el molinet (Silene cambessedesii), el card marí (Eryngium maritimum), el rave de mar (Cakile maritima), la corretjola (Calistegia soldanella) i el borró (Ammophila arenaria). A segona línia del cordó dunar trobam un savinar litoral sobre duna molt ben consolidat.
Juntament a tots aquests valors naturals de primer ordre continuen apareixent elements etnogràfics. A la platja de ses Xalanes existeix un pou de pedra seca del qual antigament hi brollava aigua dolça. Aquest fet era ben conegut i molt apreciat per la gent de la mar. De fet hi ha cites de mariners del segle XVIII que es desplaçaven d’altres llocs de les Balears per agafar aigua en aquest punt.
Les comunitats vegetals de tot aquest conjunt litoral són un dels valors naturals més rellevants de la zona. La savina (Juniperus phoenicea turbinata) hi té un paper fonamental: domina les formacions boscoses litorals i possibilita l’assentament de petits passeriformes, com ara l’endèmic enganyapastors de coallarga (Sylvia balearica).
El camí continua per la platja de n’Adolf, molt més llarga que l’anterior i també d’arena blanca i fina, i amb un important sistema dunar. A l’extrem septentrional de la platja se situa el puig de n’Adolf, un petit promontori pedregós des d’on podrem gaudir d’unes vistes espectaculars de tot el tram que hem recorregut, la península des Trucadors, es Freus i l’illa d’Eivissa. Una de les peculiaritats que més sorprèn als visitants que arriben fins aquí és poder contemplar la mar a banda i banda del puig, a Ponent i a Llevant.
Quan ja hem davallat del puig el camí continua per l’estreta península des Trucadors. Durant aquest tram podrem gaudir del fet de tenir les dues vores de la mar gairebé a tocar dels nostres peus. De nou, una alternança de platgetes d’arena blanca i petites cales de roca ens acompanyarà durant bona part del recorregut. Finalment arribarem al pas des Trucadors. Es tracta d’una estreta franja de mar de poca fondària però amb forts corrents que separa l’illa de Formentera de s’Espalmador.
Observació: cal advertir als visitants que no ESTÀ PROHIBIT intentar arribar a s’Espalmador pel pas des Trucadors, ja que la zona està sotmesa a forts corrents que poden ser molt perillosos.

Etapes

Estany Pudent
L’estany Pudent és una gran llacuna litoral amb una superfície de 3,5 Km2. Només té una connexió artificial amb la mar, sa Sèquia, situada a la part nord de l’estany. Aquesta comunicació es va realitzar a mitjan segle XIX per ordre de l’Església, per tal d’evitar possibles malalties causades per les aigües estancades. Les grans dimensions de la llacuna i la reduïda entrada de la mar fan que les aigües de l’estany es renovin molt poc. Al llarg de l’any aquestes aigües són una mitjana de tres vegades més salades que les de la mar. Aquest fet condiciona els animals i plantes que podrem observar al llarg de l’itinerari, altament adaptats a aquestes dures condicions.
Les característiques de l’estany varen ser aprofitades per la indústria salinera, que funcionà a Formentera fins a principis dels anys 80, fent-lo servir de preconcentrador. Posteriorment, les aigües hipersalines es conduïen fins als concentradors de les salines d’en Ferrer i d’en Marroig. Per a un millor aprofitament de l’activitat salinera es transformà el perímetre costaner de l’estany Pudent, tot envoltant-lo d’una paret que el separa d’un canal conegut com «circumval·lador». Aquest feia al temps de canalitzador i de concentrador.
La primera part del camí que hem recorregut presenta un aspecte força antropitzat i una àmplia representació d’ambients hipersalins, dominats per solseres i altres comunitats vegetals. Al costat més allunyat de l’estany es pot contemplar un savinar litoral ben conservat.

Es Brolls
Continuant pel camí arribem a una zona on la solsera deixa pas a una comunitat vegetal pròpia d’aigües dolces, amb canyet (Phragmites australis), bova (Typha angustifolia) i canya (Arundo donax). Aquest fet és degut a uns naixements d’aigua dolça, d’aquí el nom de camí des Brolls. Aquesta aigua, juntament amb la de pluja, es recull en el canal d’escorrentia, que volta tot l’estany Pudent i acaba vessant-la a la mar (al port de la Savina i a l’estany des Peix). Així es volia evitar que aquestes aigües dolces provoquessin una baixada de la salinitat de les destinades a l’extracció de la sal. La resta de vegetació d’aquesta zona està composta per comunitats amb joncs (Juncus acutus) i jonc negre (Scirpus nigricans), savines (Juniperus phoenicea), mata (Pistacea lentiscus) i diferents espècies del gènere Limonium.
Aquestes peculiars condicions han permès l’assentament d’una comunitat d’aus aquàtiques força diferent de la resta de l’estany Pudent. El tram del canal d’escorrentia que discorre pels Brolls constitueix l’únic lloc de Formentera on nidifiquen la polla d’aigua (Gallinula chloropus) i el coll verd (Anas platyrhynchos). Els marges del canal també ofereixen un bon hàbitat per a altres espècies més pròpies d’ambients salins, com pot ser el cas de l’ànnera blanca (Tadorna tadorna). L’itinerari continua pel camí principal que volta l’estany Pudent. Un cop passada aquesta primera zona amb el naixement d’aigua dolça trobam un segon broll, també caracteritzat per vegetació més pròpia de zones palustres que de salines.

Es Pujols
L’itinerari continua per la part sud de l’estany. Aquesta zona presenta una sèrie d’ambients de transició molt importants per a l’assentament de diferents comunitats faunístiques. Es tracta d’una àrea de gran importància per a la nidificació d’espècies com el picaplatges camanegre (Charadrius alexandrinus), l’ànnera blanca i el xerraire (Himantopus himantopus), que aprofiten les parets de l’estructura salinera per dipositar els seus ous. També les actuals condicions de colmatació dels sediments han afavorit la creació de petites platges, fet que al temps afavoreix l’alimentació d’aquestes espècies.
A aquesta part sud de l’estany Pudent les voreres es fan molt amples, tot ocupant grans zones inundables. El paisatge queda caracteritzat per grans extensions de petites basses entre vegetació halòfila, dominada per comunitats de solsera i de jonc. Durant l’hivern la zona és plena d’aigua, i gran nombre d’ocells la utilitzen per descansar i alimentar-se. Per contra, durant l’estiu presenta un aspecte molt eixut, amb una gran deficiència hídrica.
La importància ornitològica de l’estany Pudent no rau només en la presència de diverses espècies nidificants. Cada any, l’arribada de tota una sèrie d’ocells migrants, que venen a Formentera per hivernar, confereix major rellevància a aquest espai. Entre aquestes espècies cal destacar la gran concentració de cabussoneres (Podiceps nigricollis), que hivernen a les aigües de l’estany Pudent. Aquesta espècie comença a arribar durant l’estiu, quan ha acabat l’època de reproducció a zones situades més al nord d’Europa. A poc a poc els efectius van augmentant, fins que, abans de l’inici de l’hivern, s’assoleixen concentracions de milers d’exemplars. Romanen tot l’hivern a l’estany, i per primavera tornaran a partir cap als seus llocs de cria.
El camí va voltant gradualment l’estany, atracant-se cada vegada més a la zona des Pujols. En aquest darrer tram, i de manera discontinua al llarg de tot el camí, existeixen petits redols de tamarells (Tamarix sp.). Aquests bosquets tenen una importància enorme com a apantallaments visuals per garantir major tranquil·litat a les espècies nidificants i migrants de la zona. D’altra banda, augmenten la diversitat de biòtops i permeten que petits passeriformes puguin ser presents a les voreres de l’estany. El darrer tram de recorregut, talment com al principi, presenta un aspecte més antropitzat, i ja es fa evident la proximitat del nucli urbà dels Pujols.

Etapes

Camps de conreu
Just enfront de la casa, i passant per davant del centre d’interpretació, prenem un camí que discorre per antics camps de conreu en diferents estadis de recuperació de la coberta vegetal originària. En el límit entre el bosc de savines (Juniperus phoenicea) i els camps de conreu hi ha l’antiga era, temps enrere envoltada per nombrosos pallers. En aquests camps hi predominen les comunitats arvenses i ruderals, amb espècies molt lligades a l’activitat humana. Enmig d’aquestes plantes les savines intenten recuperar els seus antics territoris, i es poden veure peus de diferent grandària tot esquitxant les feixes de cultiu.
Durant les primeres etapes dels pobladors de Formentera es començà a practicar una explotació agrícola de secà, la qual progressivament es va anar fent més intensa. A la finca de Can Marroig els principals conreus varen ser els cereals, la vinya i les figueres. Al llarg del recorregut trobam diverses mostres de l’antic passat agrícola i ramader. Enmig d’una gran feixa roman encara l’estructura d’una sínia per bombar aigua. I al costat de la sínia hi ha un gran safareig. D’aquest conjunt parteix un canal que conduïa l’aigua a través dels camps de conreu per gran part de la finca. A pocs metres de la sínia es pot contemplar la silueta d’un antic molí per bombar aigua, el molí Petit de Can Marroig, que encara conserva part de l’estructura de l’arbre i el velam.
El camí continua recorrent els extensos camps de conreu de la finca, actualment en desús però amb un paper ecològic fonamental, ja que són ecosistemes en recuperació molt importants per a nombroses espècies d’aus de tipus estepari, com ara la terrola (Alauda arvensis), la terrola capelluda (Galerida teklae) o el xebel·lí (Burhinus oedicnemus). També trobem altres elements de l’activitat agrícola de la finca. Al costat del camí hi ha el molí Gros, que va ser excavat en sòl de marès i formava part d’un complex hídric, juntament amb un gran safareig i unes mines. Ha perdut tota l’estructura de l’arbre i el velam, i la torre —per la seva naturalesa maresenca— es troba en molt mal estat. A pocs metres del molí Gros, a la banda dreta del camí i ja dins la zona més boscosa, queden les restes d’una caseta que va fer de magatzem d’eines i, més recentment, de corral per a porcs. En aquest tram la vegetació es torna molt més boscosa, i durant bona part de l’itinerari passem per la zona més protegida i ombrívola del pinar que caracteritza gran part de la finca pública.
L’alternança d’ambients i ecosistemes que presenta Can Marroig és un dels seus grans atractius i valors naturals. Les zones més properes a les cases estan caracteritzades, com s’ha esmentat anteriorment, per la presència de vegetació ruderal i arvense, pròpia de camps de conreu abandonats. Pins i savines dominen el bosc de Can Marroig: la part més interior està ocupada pel pinar, mentre que els bosquets de savines se situen a la zona més litoral de la finca. Unes de les comunitats més peculiars i que caracteritzen àmplies zones d’aquesta Reserva natural són les formades per plantes aromàtiques, com ara el romaní (Rosmarinus officinalis) i la frígola (Thymus vulgaris subsp. aestivus).

Zona litoral
Tot continuant pel camí del pinar arribem a una zona més oberta, on la vegetació canvia radicalment. Ens trobem davant d’una gran plana, pedregosa i amb vegetació pròpia de penya-segats litorals. Hi ha savines de poc port, crescudes sota la influència del vent de la mar, carregat de sal; i altres espècies com les saladines (Limonium spp.) o l’herba de Sant Joan (Helichrysum stoechas) aporten petits matisos de color a l’enorme extensió de pedra.
Des d’aquest punt podem contemplar la silueta de la torre de sa Gavina, del segle XVIII, construïda entre els anys 1762 i 1763. Era un element de defensa actiu, encara que sembli que mai ha estat dotada d’artilleria. Des d’aquesta torre es manté el contacte visual amb les torres de sa Guardiola (s’Espalmador), de Punta Prima (es Pujols) i de ses Portes (Eivissa). L’estructura correspon al model estandarditzat d’una torre de segona classe, amb vuit metres d’alçada, diàmetre exterior de dotze metres i diàmetre interior de set metres. La paret de pedra seca que s’aixeca tocant la torre correspon a la partió de la finca d’es Castell. Per tant, en aquest punt, després d’haver fet un petit descans i d’haver gaudit de les vistes del litoral rocós, comença el recorregut de tornada.
Aprofitem el retorn per contemplar la zona litoral de la finca de Can Marroig. El camí discorre per la plana pedregosa, prop del penya-segat marí que s’aixeca entre cinc i vuit metres sobre el nivell de la mar. Ens conduirà a prop del Racó des Banc. Es tracta d’un refugi per a petites embarcacions que constitueix un dels pocs accessos practicables, tant des de la mar com des de terra, d’aquesta part de la costa nord-occidental de l’illa. Pràcticament tota la costa de la Reserva Natural de Can Marroig està caracteritzada per l’existència de nombroses i petites pedreres de marès. L’extracció de marès per a l’obra pública o privada va ser tan intensa que tot el seguit de clots i pujolets que trobem en aquesta zona tenen origen en l’acumulació i l’extracció d’aquest material. Molts d’aquests clots estan actualment colonitzats per les savines, les quals tenen un paper fonamental en la fixació de sediments.
Per evitar aquest laberint de clots i pujols el camí circula un poc més cap a l’interior. Progressivament tornem a endinsar-nos en la zona boscosa, i de nou el pinar caracteritza el paisatge. Ja ens acostem al final del recorregut, i la casa de Can Marroig es veu a prop.